Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘treballadores’

Els títols es posen al final -diuen- però les idees s’han creuat amb tanta clarividència com harmonia i gairebé no calia escriure el post.

Josep Villaroya explica a les seves alumnes com un elefant resta lligat des de petit a una estaca. I és clar; s’hi ha acostumat. I és un mal costum, però molt estès també avui. Les alumnes de Villaroya se saben sotmeses i se saben lligades a la seva corresponent estaca.

A Sabadell ja fa anys l’equip educatiu d’un projecte d’educació en el medi obert -Educació comunitària-  va discutir si adherir-se a una vaga o no. Un dels dilemes era en el fons el mateix dilema de les vagues i les ocupacions de facultats a la UAB contra Bolonya; sobre qui en son les perjudicades. En el cas del projecte educatiu la qüestió era que les perjudicades aparentment eren  les educandes-és a dir; nens, nenes i joves-  sota la idea de que “Si no produïm quelcom consumible la nostra vaga no afecta”. En el cas de les estudiants en vaga a la Universitat de Bellaterra es presentava un dilema similar; “Les perjudicades som nosaltres, que perdem classes”. S’entén que les beneficiàries d’un servei no haurien de ser les principals perjudicades en les accions de protesta; ja que no seria una vaga útil en tan en quan no fa el mal a qui l’ha de fer. Peró possiblement hi hagi vaga més enllà de la aturada de la producció fabril. Hi ha possibilitat i necessitat de vaga en tots els àmbits per aturar tota mena de producció de bens, per mobilitzar i per educar en la lluita -en el sentit més profund del mot-.

La vaga no és -com gairebé res- bona per se. La vaga s’ha de fer quan cal, de la manera més adient, com a fruit d’un treball prolongat en el temps no tan sols de convocatòria sinó de treball de formiga amb les companyes, creant llaços i complicitats amb col·lectius i persones amb les qui poder caminar juntes i crear aliances de lluita. Som milions i el planeta no és vostre.

En tot cas, la vaga és una de les eines que tenim les treballadores. Nosaltres produïm; netegem, pintem, ensenyem, curem, forgem, dissenyem, enginyem, programem, eduquem, acompanyem, soldem, arreglem, depilem, cuinem, distribuïm, assessorem, defensem, repartim, conduïm, pilotem, escrivim, informem, comuniquem, emmagatzemem, editem, empaquetem, seguem, rescatem,  llaurem, follem, sembrem, gravem, pesquem, construïm, cobrem i obrem entre moltes altres coses.

Les treballadores fem tot això i més i hem de defensar els nostres drets amb les eines de les que disposem a cada moment i en cada lloc, i la vaga va ser, és i serà una d’aquestes eines -no l’única- que tenim per defensar-los i defensar-nos.

Des d’aquí és imprescindible defensar el dret de vaga en tota la seva potencialitat i projecció. I les treballadores dels àmbits educatius tenim a l’afegit de fer una defensa de la vaga en la seva dimensió educativa. Educació per la vaga i vaga educativa.

Les estudiants de la UAB ensenyaven i aprenien a fer vaga; convocar assemblees, organitzar-les i generar debats sobre mètodes i objectius. fer els piquets, resistir-hi i ser perseverants en el temps. Conversar amb les companyes, resistir els cops dels Mossos, els xantatges de la direcció de la universitat i no deixar-se enganyar per aquelles qui només miren pel benefici propi sense vetllar pel bé comú.

Les educadores de l’esplai Sabadellenc alhora que discutien entre elles aprenien. I en el moment de argumentar el perquè de la vaga a les famílies i a les nenes i els nens ensenyen que la vida s’ha de lluitar. A tots els projectes, manuals i idearis de la mal anomenada educació no formal hi fa acte de presència l’enunciat que afirma com  l’educació ha de fomentar l’esperit crític. Bé, l’esperit crític també és això. Que les educadores responguin a la convocatótia d’una vaga en defensa de l’educació. En aquest darrer cas resultà que la convocatòria no incloïa  l’àmbit al que pertanyien dites educadores. I és que les vagues s’han de fer bé per poder combatre alhora que ens protegim.

Tan les professionals de l’educació com la resta -entenent que tota persona és educadora i educanda alhora i sempre- tenim la responsabilitat d’educar a la vaga en concret i a la lluita en general. No adoctrinar; sinó fer pensar com ho fa en Villaroya a la seva aula. Implicar-nos com ho fa en Josep Garganté a la seva feina, a l’assemblea com les estudiants, personal docent i PAS de la UAB ahir contra Bolonya i avui per la defensa dels llocs de treball i la universitat pública. L’elefant només necessita saber que sí és capaç d’arrencar l’estaca i alliberar-se. I nosaltres com, l’elefant,  necessitem exemples de lluitadores. En Garganté n’és un però n’hi ha milers. Les educadores de Sabadell i d’arreu són exemple per les nenes, nens i joves amb qui treballen. Exemple de que si la pobresa és contingent i les desigualtats socials també ho són. Que són pròpies del capitalisme però no del genere humà i de que juntes podem defensar els nostres drets, podem crear poder popular i podem construir un altre model. Les 100.000 treballadores d’Isa Garnika són exemple per l’elefant. Els i les trebbaladores de Parke Alkosa són exemple. Josep Garganté els i les treballadores de TMB són exemple. Les estudiants de l’I.E.S Lluís Viives són exemple de la mateixa manera que les famílies i persones solidàries que participen a les múltiples Plataformes d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi a tot el país.

La frase que introdueix la columna de Villaroya és tan certa com encertada; qui no es mou no sent les cadenes (Rosa Luxemburg) però amb l’afegit de que les persones del nostre entorn tampoc les veuen. Quan l’educadora es mou totes les nenes i els nens veuran com ella pateix les cadenes i els hi servirà de mirall on veient-s’hi reflectides podran comença a pensar i reflexionar sobre les cadenes que les lliguen a elles.

PostData:

Per a treballar amb audiovisuals…

Machuca, dirigida per Andrés Wood. (2004)

Sobre la lluita de clases a Chile i la pertineça a clases oposades de dos amics.

Newsies, dirigida per Kenny Ortega. (1992.)

Utilitzant el gènere musical narra la història d’uns joves repartidors de diaris i la vaga que realitzen per defensar els seus interessos.

Temps Moderns, Charles Chaplin. No cal dir res més. (1936)

Articles citats:

-L’elefant i l’estaca, Josep Villaroya. . l’Accent num. 219 p.02.

-100.000 treballadores i treballadors amb un gran potencial de lluita, Isa Garnika. L’Accent. num. 218. p. 03.

Read Full Post »