Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘regals’

Víctor Gómez Pin en alguna de les seves brillants classes va afirmar un dia de ja fa uns anys que la televisió és incapaç de emocionar a algú. Ho argumentava dient que no hi ha res de real en aquell aparell. L’única cosa real son les cèl·lules fotosensibles. Si les emocions que sentim amb les telenovel·les costumistes o amb les pel·lícles de sèrie B és una emoció de qüalitat seria un tema. Un altre és com la producció audiovisual pot arribar a determinar les nostres emocions amb certa -o molta- artificialitat. Les bandes sonores ens diuen quines emocions hem de sentir i quan les hem de sentir, tal i com diu el personatge interpretat per José Sacristan (Madrid 1987 de David Trueba, 2010).

Ara, evidentment al la televisió hi poden programar  pel·lícules com Anticristo (Lars von Trier, 2009), Pa negre (Agustí Villaronga, 2010)   o Saló o los 120 días de Sodoma (Pierre Paolo Passolini, 1975) que probablement aconseguiran arribar a emocionar-nos d’una manera profunda, real i humana -si és que la humanitat serveix per adjectivar les emocions-.

La qüestió és que la televisió descaradament perversa és la que predomina i acaba definint l’aparell mateix. No com a objecte, sinó en la seva dimensió espiritual, simbòlica i de tot el que genera; com certs comportaments humans. Un d’ells i de manera paradigmàtica és el consum. La història dels anuncis, dels bombardejos per fomentar el consum de productes, bens i serveis ja ens la sabem. Peró de tant en tant podem contemplar coses d’aquelles que semblen ser gairebé úniques. Com un eclipsi, una pluja d’estels o tornar a veure per atzar a aquella persona que pensàvem que no tornaríem a veure.

L’empresa originariament* catalana Famosa -Fabricas Agrupadas de Muñecas de Onil, S.A.-  fundada a Alacant el 1957 ha demostrat no tenir límits. Tan sols és un exemple però de claredat cartesiana. El capitalisme dia a dia, any rere any, demostra que ja no es tracta de sobrepassar límits, sinó de l’absència d’aquests. Ara ja,  endinsades com estem en la campanya publicitària de cara a les compres nadalenques els anuncis de certs productes omplen temps d’emissió televisiva a dojo.  Peró aquest vulnera ja tot el que algú que ha treballat anys i treballa en l’àmbit de l’educació amb persones, d’aquelles petites, podia esperar. I no es tracta ni de lluny de especialitzar-se en cap disciplina, no. És tan sols qüestió de sensibilitat. Qualsevol persona s’hauria de d’enutjar amb l’anunci del centre comercial de Pin i Pon d’enguany. Es tracta d’una dramàtica evolució de la granja al centre comercial. Del rasclet a la tarja de crèdit. Pel que fa als valors una involució. Un erroni intent de modernització, bé hi ha altres modernitats possibles pel que fa les joguines i jocs per a infants. Veieu, no te pèrdua.

“Que falda por favor, que superprovador. Eliges, te pruevas y pagas. Pasas la targeta, que barato, y ahora a comprar otro rato.”

No els hi és suficient amb res. Sembla que no tenen aturador. Els anuncis sexistes, perpetuació dels rols gènere, joguines idiotes, alienadores, i ara un enaltiment del consumisme enfocat a les persones més petites.

Doncs bé, la televisió en funció de com ho analitzem emociona. La tristor i l’odi són sentiments o emocions i Famosa -com a paradigma- aconsegueix emocionar. El que és realment dramàtic és que aconseguiran vendre aquest producte malaltís, alienador i pervers.om a mínim intentem rescatar-ne un enfortiment de les nostres conviccions. No hi a dubte de que un model d’educació i de societat és no tan sols possible; és sobretot necessari. I tot fent camí nosaltres seguirem jugant a altres coses i d’altres maneres.

2 contes per a infants:

Algo que nadie había contado, de Marit Törnqvist

El ratoncito Roquefort, de Santiago Alba Rico i Xavi Sellés.

El talp Eudald i la Margarita Vullserjo de  Maite Carranza

1 llibre sobre infants per a grans:

Leer con niños de Santiago Alba Rico

 

*(v.Enllaç) ElPaís. Una firma estdounidense compra Famosa.

Read Full Post »