Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘radio trama’

Aquesta quinzena la secció del Personatge de la Setmana o bé no ha existit o bé s’ha expandit. El resultat ha estat un especial sobre la Comuna de Paris. Ens hem centrat en Le Comune (Paris 1871) de Peter Watkins (1999). L’altre film sobre la Comuna és La nova Babilonia de Grigori Kozintev i Leonid Trauberg, de les que no hem tingut temps de parlar.  Le Comune no és de cap de les maneres una pel·lícula convencional. Es tracta d’un assaig, una investigació, una obra de teatre, un joc, una aposta; una eina per al debat i la reflexió en qualsevol cas. Watkins ens porta al Paris de l’any 1871. Ens presenten el film els mateixos actors i actrius, ens fan passar -com si es tractes d’uns  amics que ens ensenyen casa seva- als decorats. Una fàbrica abandonada serveix a Watkins i el seu equip per fer aquesta obra de dues parts, 345 minuts. Amb un mesurat equilibri entre aparença de realitat i teatre la posada enescena ens recorda a Dogville de Lars von Trier, aixó si; Watkins es va anticipar al danès.

Per molt que m’hi esforces no podria reproduir per escrit el que el nostre convidat ens ha explicat des de Berlin. I és que l’Àngel Ferrero, membre del comitè de redacció de la revista Sin Permiso, ha participat d’una entrevista en aquest GeneracióBSO que s’ha allargat fins a una hora.

Una entrevista en la que hem parlat del context de La Comuna, de les repercussions que ha tingut en els autors marxistes, del paper de la Guardia Nacional i del paper de les dones i les persones migrades.

Hem pogut intercanviar opinions sobre el binomi realitat-ficció, que és un joc constant en aquest fals-documental en el que veiem aparèixer un reporter i una reportera de la TV Comunal  -micròfon en mà- que ens relaten els fets de Le Comune des d’una òptica molt diferent a com ho fan els reporters del règim, els de la burgesia, de TV Nacional de Versalles.

I ens ha faltat temps per posar totes les cançons, ens ha faltat temps per parlar d’altres pel·lícules, i ens ha faltat temps per parlar de moltes coses. Però hem tingut temps per a parlar  i escoltar, per aprendre i ensenyar.

I és clar, hem posat cançons. Hem escoltat el que va ser l’himne de la Comuna i de les lluites obreres durant molt de temps, la Marsellesa, composada per Ruget de Lisle. I el que és avui l’himne de tota la classe treballadora, La Internacional. Aquesta darrera fou composada per Eugene Pottier, que va participar a la mateixa Comuna.Una de les cançons que no hem tingut temps d’escoltar és Elle n’est pas morte del mateix pottier i que parla precisament de la Comuna, aquí la teniu.

Le Comune, Peter Watkins -La podeu veure online aquí

GeneracióBSo Especial La Comuna de Paris. -El podeu escoltar on-line aquí o descarregar-.

Read Full Post »

Karlos Elejalde Garai és el personatge de la setmana del GeneracióBSO del 9 d’Abril.

Va neixer a Vitòria l’any 1960 i  créixer entre companyies independents de teatre com  Grupo Samaniego, La Farándula, Klacatrak o Ttipi-Ttapa.

És actor i guionista, a més amés de formador d’actors i actrius a la seva ciutat natal. De tot plegat en teniu més informació a Viquipèdia o a altres espais web de cinema. Nosaltres a la secció del Personatge de la setmana varem parlar de tres pel·lícules que varem acompanyar com gairebé sempre de tres cançons.

Les varem presentar per ordre cronològic de filmació, essent la primera Vacas dirigida per Júlio Medem. Aquesta fou la pel·lícula amb la que el director donostiarra va rebre el premi Goya al millor director novell. I aquí teniu l’enllaç del video amb la cançó. El nostre personatge fa dos papers; de pare i de fill de la mateixa família en dues generacions, família neutral entre els conflictes en els que es veuen històricament enfrontades altres dues famílies de l’entorn. Amb aquest film ens podem fer una idea del modus vivendis dels baserritarras; és a dir dels pagesos bascos.

La segona película és dirigita per Alejandro González. El director mexicà filma a Barcelona una dura història, la ciutat que s’oposa a la Marca Barcelona.

És la Barcelona de la injustícia, la desigualtat social, del campi qui pugui i de la misèria. Karra Elejalde interpreta -amb un paper curtet- a un encarregat d’obra que fa negocis amb un pather familias que viu els últims dies de la seva com una lluita pels seus i per la redempció dels seus pecats.

Així defineix el film el mateix director:

“Es una apuesta por la contradicción misma de la existencia, hablo de encontrar la belleza en la sordidez; el protagonista se encuentra iluminándose conforme la oscuridad se abre paso, y esa es un poco mi visión de la vida, el intento de encontrar la luz y la compasión frente a las dificultades”.

Amb BSO del músic donostiarra Alberto Iglesias, aquí us deixo l’enllaç. Per cert, el corrector em subratlla amb roig Biutiful.

Karra interpreta el paper que d’actor. I en el seu rol de meta-actor interpreta a Cristóbal Colón.  Una mica gamberro i una mica macarra.

La peli de la que parlem és También la llúvia, i tracta sobre un equip fílmic que es trasllada a Bolívia per rodar un treball sobre la conquesta d’Amèrica. Durant el rodatge esclata el conflicte entre govern i població indígena que; la Guerra de l’aigua. Casualitats -o no- de la vida la BSO també és de Alberto Iglesias. Visca Donostia! Aquí la teniu.

Podeu escoltar on-line el programa a la web de Ràdio Trama o bé el podeu descarregar.

http://radiotrama.ourproject.org/index.php/2012/04/generacio-bso-09-04-2012/

I com el Jaume ja va avisar en directe, la propera quinzena farem un programa especial on el personatge de la setmana serà col·lectiu de nou, i és que parlarem de La Comune, és a dir, la Comuna de París. No us el perdeu.

Read Full Post »

Al Generació BSO , programa de Ràdio Trama conduit per en Jaume i en Luiggi, cada setmana podeu escoltar la secció del Personatge de la setmana. (Podeu escoltar-lo aquí) Aquesta quinzena -Som dos col·laboradors i cada setmana toca a un-  tenim una secció  un xic especial. Com ja sabreu solem triar un personatge i tres pel·lícules amb una cançó de les corresponents bandes sonores. Peró aquest cop hem triat un personatge i una peli. El personatge és la banda valenciana Los Chikos del Maiz, representada per en Nega -qui ens ha concedit una interesant entrevista- , i la pel·lícula A Bronx tale (1993) -Una história del Bronx-. Dirigida per Robert de Niro, i amb guió de Chazz Palminteri. De Niro dirigeix, peró també protagonitza. Interpretant a Lorenzo, obrer migrant italià que treballa conduint un autobús de línia i pare de Calogero. C -que és com  Sonny (Palminteri)-  el rebateja de petit, en mesura que es fa gran es trobarà en un conflicte de lleialtats entre el seu pare i Sonny, el líder dels gangsters del barri i  representa el model de vida del luxe, el diner fàcil i ràpid. Mentres el seu pare representa  l’esforç, l’honradesa i l’orgull de clase. En una de les escenes precisament  Lorenzo alliçona a Calogero amb una frase que el nostre entrevistat utilitza a Miedo a un planeta Mazorca (Pasión de Talibanes, 2011): Ya te lo dijo de Niro “El obrero es el tipo duro, no Sonny”. Us deixo l’enllaç aquí, per a que en gaudiu.

I sobre l’entrevista senzillament escolteu-la. En Nega ens ha recomanat algunes interessants pel·lícules d’en Pierre Paolo Pasolini (Salo o 120 días de Sodoma)  i també llibres d’aquest creador comunista italià, hem parlat del cinema revolucionari tal i com l’entenien Jean-Luc Godard, Sergei Eisenstein o el mateix Pasolini entre d’altres. Del cinema a l’estat espanyol i l’equidistant tracte a la Guerra Civil al cinema espnyol i altres qüestions com la possibilitat-impossibilitat d’un cinema revolucionari als Països catalans del S. XXI. No us la perdeu, a  http://www.radiotrama.net , la ràdio lliure de Sabadell.

Per cert, veureu -si no l’heu vist- que té una BSO espectacular.

A Bronx tale. (Diàleg)*

Calogero: Sony tiene razón. Los obreros son todos unos pringados

Lorenzo: Te equivocas. No hace falta valor para apretar un gatillo, pero si para madrugar cada día y vivir de tu trabajo. Habría que ver a Sonny, entonces variamos quien es más duro. el obrero es el auténtico tipo duro. Tu padre es el auténtico tipo duro!

Calogero: Pero todo el mundo le quiere, igual que a tí en el autobús, es lo mismo.

Lorenzo: No hijo, no es lo mismo, a Sonny no le quieren, le tienen miedo, es muy distinto.

*Aquest diàleg tanca un dels temes del disc d’en Nega en solitari Geometría & Angústia (2009), concretament S.O.S Regresé.

Read Full Post »