Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘militáncia’

Escena del film "La Chinoise". J.L.Godard.Les pors son protectores, però també són limitacions. Tot depèn de que en fem. En ocasions parlant amb altres persones te’n adones de les teves pròpies pors, i altres vegades te’n adones de les dels altres. Tota persona que assumeixi una responsabilitat social ha tenir molta cura en ser equilibrada en mesurar i gestionar les aquestes pors. Una situació que en aquests temps és habitual és la por al compromís polític.  Aquesta falsa prudència alhora de posicionar-se o prendre partit -mai millor dit-. La prudència no és altra cosa que la virtut de triar bé, i per encertar el que hem d’evitar són certes vacil·lacions. Si treballem -sigui en l’àmbit que sigui-  per  un horitzó on la majoria de la població visqui dignament en tots els amplis sentits de la vida no s’hi val dubtar eternament ni ens fan cap favor certs prejudicis que són més fruit de la ignorància o la confusió -produïda per la desinformació ja sigui per defecte o per excés/contaminació o per altres complexos processos socials-. En una piulata  d’en Pau Llonch (@paullonc)  s’hi llegia aquest matí “És molt fàcil tenir de referent Valerie Solanas. El q és díficil és que ho sigui Angela Davis.”. També abans de dinar en unes jornades de debat i reflexió organitzades conjuntament per l’ajuntament de San Sebastià i l’assemblea del 15M de la ciutat s’han tornat a repetir per part de diverses persones paraules de l’estil de “No formo part de cap partit ni organització política. Aquesta mateixa por està molt estesa en el sector social i de l’educació. És fàcil ser educadora social.  El que és difícil és comprometre’s amb l’educació social i el canvi social. El que és difícil és tenir com a referent a Paulo Freire i a més a més ser conseqüent. O tenir de referent a Anton S. Makarenko, o per apropar-nos en el temps a Peter McLaren. És fàcil llegir el llibre de Stephan Hessel -de fet és realment fàcil de llegir- i tenir a Hessel com a referència. És fàcil tenir com a heroi a Hessel,  el que és difícil és tenir a com a heroi a Alfonso Cano. I està bé llegir a Hessel, però també està bé llegir a Santiago Alba o a Fidel Castro. Jorge Rodíguez Guerra l’encerta -i molt- en un article en el que ens explica de quina manera l’exclusió social -per anomenar d’alguna manera a la pobresa- és quelcom propi del capitalisme. N’és intrínseca. D’aquesta manera -al menys qui accepti aquesta premisa- i es vulgui dedicar a l’educació no pot obviar aquest fet. Per tant per a ser una bona educadora haurà de posicionar-se en el conflicte, prendre partit sense por. Hi ha molts camins per arribar al mateix lloc, però si volem arribar a un destí just i digne per a tothom hem de caminar plegades, ens hem d’ajuntar. Cadascuna des de la seva posició, des de la seva feina, des de la seva especialitat, però totes per un objectiu comú. Es tracta, al meu entendre, senzillament de conciliar la tasca educativa amb la militància revolucionària, ja que formen ambdues part de la única i necessària solució.  Senzillament es tracta de que hi ha certes professions  com l’educació social de les quals no s’en pot ser tan sols un tècnic -com en moltes altres professions, a saber el periodisme, l’educació formal, l’arquitectura, l’urbanisme i una llarga llista-. L’única explicació que se li pot trobar al fet de que una educadora social s’intenti mantenir al marge del conflicte social d’arrel econòmica en el que vivim sota el capitalisme és que vulgui ser com el bomber piròman.  I llavors cinisme seria poc.

Read Full Post »