Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘marxisme’

Aquesta quinzena la secció del Personatge de la Setmana o bé no ha existit o bé s’ha expandit. El resultat ha estat un especial sobre la Comuna de Paris. Ens hem centrat en Le Comune (Paris 1871) de Peter Watkins (1999). L’altre film sobre la Comuna és La nova Babilonia de Grigori Kozintev i Leonid Trauberg, de les que no hem tingut temps de parlar.  Le Comune no és de cap de les maneres una pel·lícula convencional. Es tracta d’un assaig, una investigació, una obra de teatre, un joc, una aposta; una eina per al debat i la reflexió en qualsevol cas. Watkins ens porta al Paris de l’any 1871. Ens presenten el film els mateixos actors i actrius, ens fan passar -com si es tractes d’uns  amics que ens ensenyen casa seva- als decorats. Una fàbrica abandonada serveix a Watkins i el seu equip per fer aquesta obra de dues parts, 345 minuts. Amb un mesurat equilibri entre aparença de realitat i teatre la posada enescena ens recorda a Dogville de Lars von Trier, aixó si; Watkins es va anticipar al danès.

Per molt que m’hi esforces no podria reproduir per escrit el que el nostre convidat ens ha explicat des de Berlin. I és que l’Àngel Ferrero, membre del comitè de redacció de la revista Sin Permiso, ha participat d’una entrevista en aquest GeneracióBSO que s’ha allargat fins a una hora.

Una entrevista en la que hem parlat del context de La Comuna, de les repercussions que ha tingut en els autors marxistes, del paper de la Guardia Nacional i del paper de les dones i les persones migrades.

Hem pogut intercanviar opinions sobre el binomi realitat-ficció, que és un joc constant en aquest fals-documental en el que veiem aparèixer un reporter i una reportera de la TV Comunal  -micròfon en mà- que ens relaten els fets de Le Comune des d’una òptica molt diferent a com ho fan els reporters del règim, els de la burgesia, de TV Nacional de Versalles.

I ens ha faltat temps per posar totes les cançons, ens ha faltat temps per parlar d’altres pel·lícules, i ens ha faltat temps per parlar de moltes coses. Però hem tingut temps per a parlar  i escoltar, per aprendre i ensenyar.

I és clar, hem posat cançons. Hem escoltat el que va ser l’himne de la Comuna i de les lluites obreres durant molt de temps, la Marsellesa, composada per Ruget de Lisle. I el que és avui l’himne de tota la classe treballadora, La Internacional. Aquesta darrera fou composada per Eugene Pottier, que va participar a la mateixa Comuna.Una de les cançons que no hem tingut temps d’escoltar és Elle n’est pas morte del mateix pottier i que parla precisament de la Comuna, aquí la teniu.

Le Comune, Peter Watkins -La podeu veure online aquí

GeneracióBSo Especial La Comuna de Paris. -El podeu escoltar on-line aquí o descarregar-.

Read Full Post »

En 37 nits el marqués de Sade va escriure 120 dies de Sodoma a la presó de la Bastilla. Era l’any 1785. Gairabé 100 anys després Pierre Paolo Passolini dirigirà Saló o els 120 dés de Sodoma (Pasolini, 1975).

El cineasta italià situa l’obra en el seu temps, traslladant-la al 1945 a la República de Saló, on va restar el darrer bastió de l’estat nazifeixista una vegada derrotat Benito Mussolini. A un gran casalot aïllat de la resta de la societat quatre personatges de la burgesia italiana -el President, el Duc, el Bisbe i el Magistrat- fan ús del seu poder utilitzant al seu antuvi i sense cap mena de límit  a un grup de joves segrestats per l’afer. les escenes de sexe, de sodomia i de tota una sèrie d’actes deshumanitzadors. Es tracta de la vulneració de la segona formulació de l’imperatiu categòric kantià fins al seu punt més extrem; una total disposició dels cossos que passen a ser res més que això; cossos.  Es tracta d’un hedonisme extrem, d’una recerca de plaer sense límits que resulta deshumanitzador tan per qui ho pateix com per a qui ho executa. Tota una sèrie d’actes que il·lustren amb claredat cartesiana el quefer de la burgesia en el seu estat més pur; realització de les fantasies més destructores, l’ús i abús del poder en el sentit més fatídic del mot,  és a dir;  barbàrie.

El film Saló és -com el mateix director diu- marxisme pur. El manifest de Marx diu això: el poder mercantilitza el cos.

Ningú millor que el mateix Pasolini per a parlar d’aquesta pel·lícula. Trobareu una interessant entrevista en aquest enllaç.

I podeu descarregar la pel·lícula en aquest altre.

Read Full Post »