Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘educació social’

A qualsevol Educadora Social  li haurien de fer mal les orelles, als ulls i sobretot li hauria de generar mal d’esperit  un espectacle tan desagradable i cínic com La marató de la Pobresa que ha preparat TV3 i tot un entramat d’empreses i entitats a fi de recollir diners per ajudar als sectors que pateixen amb més violència les desigualtats socials. A qualsevol persona treballadora crec que li hauria de generar el meteix efecte, però em sembla important especificar i centrar-nos en la mirada de l’àmbit social per l’evident lligam entre aquesta iniciativa i el nostre espai professional i disciplinari.  Si bé és cert que les voluntàries, així com gran part de les entitats i persones que faran possible aquest esdeveniment-espectacle,  ho fan amb la bona intenció com a motor també, ho és que de bones intencions l’infern n’està ple, tal i com expesa la dita citada per Josep Manel Busqueta al seu faust i necessari article   publicat a La Directa (JOSEP MANEL BUSQUETA | 07/05/201) – que que explica de manera rigorosa i precisa això al que estic referint-.

Qualsevol persona que hagi cursat estudis propis de les anomenades ciències de l’educació – entre d’altres- haurà conegut, sentit, citat o llegit a Paulo Freire. Perquè de fet probablement és un dels pedagogs més citats avui dia a les universitats catalanes quan parlem de pedagogia i educació . Re-conegut per amplis sectors a vegades sembla que no fem justícia a les seves obres. Certs sectors progressistes que s’autoubiquen a l’esquerra com espai ideològic obliden que Freire era un revolucionari. Obliden el leitmotiv de la Pedagogía de l’oprimit ; que no és un altre al meu entendre que la lluita entre opressors i oprimits, l’emancipació mitjançant el coneixement i l’educació de les classes populars i l’abolició de les classes socials. Citant a Marx, Engels, Lenin, Lukàcs i Mao, i fent propis els seus postulats, el pedagog brasiler evidencia la seva posició revolucionària i anticapitalista. En la seva obra Freire defensa un model d’educació i de societat que lliure d’explotació, una societat sense classes.

La pedagogia radical mai pot fer concessions a les estratagemes del “pragmatisme” neoliberal que redueix la pràctica educativa a l’entrenament tecnococientífic dels educants, a l’entrenament i no a la formació […] l’educador progressista no pot acomodar-se, abandonant la lluita, vençut pel discurs fatalista que apunta. com a única sortida històrica actual l’acceptació, entesa com expressió de la ment moderna i no com a “empassa-la” del que està allà perquè el que hi es és que hi ha de ser.

(P.FREIRE 2001. Pedagogía de la indignación.)

Que no ens rendim, que no claudiquem, davant la idea de que no hi ha alternativa. Aquest no és el millor dels mons, aquest no és el millor model.

Pobresa als Països Catalans
Una pobresa que afecta avui 1’3 milions de persones a Catalunya -2’7 milions als Països Catalans- i que no és de nou encuny. La pobresa a Catalunya és crònica i està cronificada: des de fa tres dècades, situa un 20% de la població en paràmetres de vulnerabilitat i exclusió. Els darrers cinc anys de crisi han aguditzat l’empobriment, que ja afecta una de cada cinc persones a Catalunya. La població major de 65 anys és el col·lectiu més vulnerable amb una taxa de risc a la pobresa del 25,1%, seguida dels menors de 16 anys (23,4%). 1 de cada 5 llars catalanes té uns ingressos anuals inferiors a 14.000 euros mentre el 32% de les llars catalanes tenen la percepció d’arribar a finals de mes amb dificultat.

La Directa. DAVID FERNÀNDEZ | 23/05/2012 Article sencer.

El repte de la societat catalana en general i de totes les persones que treballen en l’àmbit de l’educació és combatre  la idea de que la pobresa és un problema que es resol mitjançant la caritat. El que cal és combatre les desigualtats socials i un dels primers passos és plantar batalla  al discurs de la classe dominant sobre la impossibilitat del canvi, la inviabilitat d’altres models més justos i centrats en les persones,  així com altres discursos que l’únic objectiu o funció que tenen és desmobilitzar. És allò que Fidel castro va anomenar la batalla de les idees. Cal detectar i assenyalar els culpables de la situació econòmica en la que ens trobem, perquè #sobrencadires no tan sols és un lema ni tan sols és un #hashtac, és una realitat; no falten cadires,  sobren capitalistes.  Cal un nou model socioeconòmic que superi el capitalisme. I sí, és possible, perquè com narra amb una claredat cartesiana J.M.Busqueta (v. video entrevista) ja està començant a existir. Moltes ja ens hi hem posat, però necessitem ser moltes més.

Si realment volem que ningú es quedi for a de joc el que hem de fer és canviar les regles. En el capitalisme no hi ha lloc per a tothom. No cal una Marató, cal una revolució.

Read Full Post »

Els títols es posen al final -diuen- però les idees s’han creuat amb tanta clarividència com harmonia i gairebé no calia escriure el post.

Josep Villaroya explica a les seves alumnes com un elefant resta lligat des de petit a una estaca. I és clar; s’hi ha acostumat. I és un mal costum, però molt estès també avui. Les alumnes de Villaroya se saben sotmeses i se saben lligades a la seva corresponent estaca.

A Sabadell ja fa anys l’equip educatiu d’un projecte d’educació en el medi obert -Educació comunitària-  va discutir si adherir-se a una vaga o no. Un dels dilemes era en el fons el mateix dilema de les vagues i les ocupacions de facultats a la UAB contra Bolonya; sobre qui en son les perjudicades. En el cas del projecte educatiu la qüestió era que les perjudicades aparentment eren  les educandes-és a dir; nens, nenes i joves-  sota la idea de que “Si no produïm quelcom consumible la nostra vaga no afecta”. En el cas de les estudiants en vaga a la Universitat de Bellaterra es presentava un dilema similar; “Les perjudicades som nosaltres, que perdem classes”. S’entén que les beneficiàries d’un servei no haurien de ser les principals perjudicades en les accions de protesta; ja que no seria una vaga útil en tan en quan no fa el mal a qui l’ha de fer. Peró possiblement hi hagi vaga més enllà de la aturada de la producció fabril. Hi ha possibilitat i necessitat de vaga en tots els àmbits per aturar tota mena de producció de bens, per mobilitzar i per educar en la lluita -en el sentit més profund del mot-.

La vaga no és -com gairebé res- bona per se. La vaga s’ha de fer quan cal, de la manera més adient, com a fruit d’un treball prolongat en el temps no tan sols de convocatòria sinó de treball de formiga amb les companyes, creant llaços i complicitats amb col·lectius i persones amb les qui poder caminar juntes i crear aliances de lluita. Som milions i el planeta no és vostre.

En tot cas, la vaga és una de les eines que tenim les treballadores. Nosaltres produïm; netegem, pintem, ensenyem, curem, forgem, dissenyem, enginyem, programem, eduquem, acompanyem, soldem, arreglem, depilem, cuinem, distribuïm, assessorem, defensem, repartim, conduïm, pilotem, escrivim, informem, comuniquem, emmagatzemem, editem, empaquetem, seguem, rescatem,  llaurem, follem, sembrem, gravem, pesquem, construïm, cobrem i obrem entre moltes altres coses.

Les treballadores fem tot això i més i hem de defensar els nostres drets amb les eines de les que disposem a cada moment i en cada lloc, i la vaga va ser, és i serà una d’aquestes eines -no l’única- que tenim per defensar-los i defensar-nos.

Des d’aquí és imprescindible defensar el dret de vaga en tota la seva potencialitat i projecció. I les treballadores dels àmbits educatius tenim a l’afegit de fer una defensa de la vaga en la seva dimensió educativa. Educació per la vaga i vaga educativa.

Les estudiants de la UAB ensenyaven i aprenien a fer vaga; convocar assemblees, organitzar-les i generar debats sobre mètodes i objectius. fer els piquets, resistir-hi i ser perseverants en el temps. Conversar amb les companyes, resistir els cops dels Mossos, els xantatges de la direcció de la universitat i no deixar-se enganyar per aquelles qui només miren pel benefici propi sense vetllar pel bé comú.

Les educadores de l’esplai Sabadellenc alhora que discutien entre elles aprenien. I en el moment de argumentar el perquè de la vaga a les famílies i a les nenes i els nens ensenyen que la vida s’ha de lluitar. A tots els projectes, manuals i idearis de la mal anomenada educació no formal hi fa acte de presència l’enunciat que afirma com  l’educació ha de fomentar l’esperit crític. Bé, l’esperit crític també és això. Que les educadores responguin a la convocatótia d’una vaga en defensa de l’educació. En aquest darrer cas resultà que la convocatòria no incloïa  l’àmbit al que pertanyien dites educadores. I és que les vagues s’han de fer bé per poder combatre alhora que ens protegim.

Tan les professionals de l’educació com la resta -entenent que tota persona és educadora i educanda alhora i sempre- tenim la responsabilitat d’educar a la vaga en concret i a la lluita en general. No adoctrinar; sinó fer pensar com ho fa en Villaroya a la seva aula. Implicar-nos com ho fa en Josep Garganté a la seva feina, a l’assemblea com les estudiants, personal docent i PAS de la UAB ahir contra Bolonya i avui per la defensa dels llocs de treball i la universitat pública. L’elefant només necessita saber que sí és capaç d’arrencar l’estaca i alliberar-se. I nosaltres com, l’elefant,  necessitem exemples de lluitadores. En Garganté n’és un però n’hi ha milers. Les educadores de Sabadell i d’arreu són exemple per les nenes, nens i joves amb qui treballen. Exemple de que si la pobresa és contingent i les desigualtats socials també ho són. Que són pròpies del capitalisme però no del genere humà i de que juntes podem defensar els nostres drets, podem crear poder popular i podem construir un altre model. Les 100.000 treballadores d’Isa Garnika són exemple per l’elefant. Els i les trebbaladores de Parke Alkosa són exemple. Josep Garganté els i les treballadores de TMB són exemple. Les estudiants de l’I.E.S Lluís Viives són exemple de la mateixa manera que les famílies i persones solidàries que participen a les múltiples Plataformes d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi a tot el país.

La frase que introdueix la columna de Villaroya és tan certa com encertada; qui no es mou no sent les cadenes (Rosa Luxemburg) però amb l’afegit de que les persones del nostre entorn tampoc les veuen. Quan l’educadora es mou totes les nenes i els nens veuran com ella pateix les cadenes i els hi servirà de mirall on veient-s’hi reflectides podran comença a pensar i reflexionar sobre les cadenes que les lliguen a elles.

PostData:

Per a treballar amb audiovisuals…

Machuca, dirigida per Andrés Wood. (2004)

Sobre la lluita de clases a Chile i la pertineça a clases oposades de dos amics.

Newsies, dirigida per Kenny Ortega. (1992.)

Utilitzant el gènere musical narra la història d’uns joves repartidors de diaris i la vaga que realitzen per defensar els seus interessos.

Temps Moderns, Charles Chaplin. No cal dir res més. (1936)

Articles citats:

-L’elefant i l’estaca, Josep Villaroya. . l’Accent num. 219 p.02.

-100.000 treballadores i treballadors amb un gran potencial de lluita, Isa Garnika. L’Accent. num. 218. p. 03.

Read Full Post »

Escena del film "La Chinoise". J.L.Godard.Les pors son protectores, però també són limitacions. Tot depèn de que en fem. En ocasions parlant amb altres persones te’n adones de les teves pròpies pors, i altres vegades te’n adones de les dels altres. Tota persona que assumeixi una responsabilitat social ha tenir molta cura en ser equilibrada en mesurar i gestionar les aquestes pors. Una situació que en aquests temps és habitual és la por al compromís polític.  Aquesta falsa prudència alhora de posicionar-se o prendre partit -mai millor dit-. La prudència no és altra cosa que la virtut de triar bé, i per encertar el que hem d’evitar són certes vacil·lacions. Si treballem -sigui en l’àmbit que sigui-  per  un horitzó on la majoria de la població visqui dignament en tots els amplis sentits de la vida no s’hi val dubtar eternament ni ens fan cap favor certs prejudicis que són més fruit de la ignorància o la confusió -produïda per la desinformació ja sigui per defecte o per excés/contaminació o per altres complexos processos socials-. En una piulata  d’en Pau Llonch (@paullonc)  s’hi llegia aquest matí “És molt fàcil tenir de referent Valerie Solanas. El q és díficil és que ho sigui Angela Davis.”. També abans de dinar en unes jornades de debat i reflexió organitzades conjuntament per l’ajuntament de San Sebastià i l’assemblea del 15M de la ciutat s’han tornat a repetir per part de diverses persones paraules de l’estil de “No formo part de cap partit ni organització política. Aquesta mateixa por està molt estesa en el sector social i de l’educació. És fàcil ser educadora social.  El que és difícil és comprometre’s amb l’educació social i el canvi social. El que és difícil és tenir com a referent a Paulo Freire i a més a més ser conseqüent. O tenir de referent a Anton S. Makarenko, o per apropar-nos en el temps a Peter McLaren. És fàcil llegir el llibre de Stephan Hessel -de fet és realment fàcil de llegir- i tenir a Hessel com a referència. És fàcil tenir com a heroi a Hessel,  el que és difícil és tenir a com a heroi a Alfonso Cano. I està bé llegir a Hessel, però també està bé llegir a Santiago Alba o a Fidel Castro. Jorge Rodíguez Guerra l’encerta -i molt- en un article en el que ens explica de quina manera l’exclusió social -per anomenar d’alguna manera a la pobresa- és quelcom propi del capitalisme. N’és intrínseca. D’aquesta manera -al menys qui accepti aquesta premisa- i es vulgui dedicar a l’educació no pot obviar aquest fet. Per tant per a ser una bona educadora haurà de posicionar-se en el conflicte, prendre partit sense por. Hi ha molts camins per arribar al mateix lloc, però si volem arribar a un destí just i digne per a tothom hem de caminar plegades, ens hem d’ajuntar. Cadascuna des de la seva posició, des de la seva feina, des de la seva especialitat, però totes per un objectiu comú. Es tracta, al meu entendre, senzillament de conciliar la tasca educativa amb la militància revolucionària, ja que formen ambdues part de la única i necessària solució.  Senzillament es tracta de que hi ha certes professions  com l’educació social de les quals no s’en pot ser tan sols un tècnic -com en moltes altres professions, a saber el periodisme, l’educació formal, l’arquitectura, l’urbanisme i una llarga llista-. L’única explicació que se li pot trobar al fet de que una educadora social s’intenti mantenir al marge del conflicte social d’arrel econòmica en el que vivim sota el capitalisme és que vulgui ser com el bomber piròman.  I llavors cinisme seria poc.

Read Full Post »