Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Cinema’

Aquesta quinzena la secció del Personatge de la Setmana o bé no ha existit o bé s’ha expandit. El resultat ha estat un especial sobre la Comuna de Paris. Ens hem centrat en Le Comune (Paris 1871) de Peter Watkins (1999). L’altre film sobre la Comuna és La nova Babilonia de Grigori Kozintev i Leonid Trauberg, de les que no hem tingut temps de parlar.  Le Comune no és de cap de les maneres una pel·lícula convencional. Es tracta d’un assaig, una investigació, una obra de teatre, un joc, una aposta; una eina per al debat i la reflexió en qualsevol cas. Watkins ens porta al Paris de l’any 1871. Ens presenten el film els mateixos actors i actrius, ens fan passar -com si es tractes d’uns  amics que ens ensenyen casa seva- als decorats. Una fàbrica abandonada serveix a Watkins i el seu equip per fer aquesta obra de dues parts, 345 minuts. Amb un mesurat equilibri entre aparença de realitat i teatre la posada enescena ens recorda a Dogville de Lars von Trier, aixó si; Watkins es va anticipar al danès.

Per molt que m’hi esforces no podria reproduir per escrit el que el nostre convidat ens ha explicat des de Berlin. I és que l’Àngel Ferrero, membre del comitè de redacció de la revista Sin Permiso, ha participat d’una entrevista en aquest GeneracióBSO que s’ha allargat fins a una hora.

Una entrevista en la que hem parlat del context de La Comuna, de les repercussions que ha tingut en els autors marxistes, del paper de la Guardia Nacional i del paper de les dones i les persones migrades.

Hem pogut intercanviar opinions sobre el binomi realitat-ficció, que és un joc constant en aquest fals-documental en el que veiem aparèixer un reporter i una reportera de la TV Comunal  -micròfon en mà- que ens relaten els fets de Le Comune des d’una òptica molt diferent a com ho fan els reporters del règim, els de la burgesia, de TV Nacional de Versalles.

I ens ha faltat temps per posar totes les cançons, ens ha faltat temps per parlar d’altres pel·lícules, i ens ha faltat temps per parlar de moltes coses. Però hem tingut temps per a parlar  i escoltar, per aprendre i ensenyar.

I és clar, hem posat cançons. Hem escoltat el que va ser l’himne de la Comuna i de les lluites obreres durant molt de temps, la Marsellesa, composada per Ruget de Lisle. I el que és avui l’himne de tota la classe treballadora, La Internacional. Aquesta darrera fou composada per Eugene Pottier, que va participar a la mateixa Comuna.Una de les cançons que no hem tingut temps d’escoltar és Elle n’est pas morte del mateix pottier i que parla precisament de la Comuna, aquí la teniu.

Le Comune, Peter Watkins -La podeu veure online aquí

GeneracióBSo Especial La Comuna de Paris. -El podeu escoltar on-line aquí o descarregar-.

Read Full Post »

Karlos Elejalde Garai és el personatge de la setmana del GeneracióBSO del 9 d’Abril.

Va neixer a Vitòria l’any 1960 i  créixer entre companyies independents de teatre com  Grupo Samaniego, La Farándula, Klacatrak o Ttipi-Ttapa.

És actor i guionista, a més amés de formador d’actors i actrius a la seva ciutat natal. De tot plegat en teniu més informació a Viquipèdia o a altres espais web de cinema. Nosaltres a la secció del Personatge de la setmana varem parlar de tres pel·lícules que varem acompanyar com gairebé sempre de tres cançons.

Les varem presentar per ordre cronològic de filmació, essent la primera Vacas dirigida per Júlio Medem. Aquesta fou la pel·lícula amb la que el director donostiarra va rebre el premi Goya al millor director novell. I aquí teniu l’enllaç del video amb la cançó. El nostre personatge fa dos papers; de pare i de fill de la mateixa família en dues generacions, família neutral entre els conflictes en els que es veuen històricament enfrontades altres dues famílies de l’entorn. Amb aquest film ens podem fer una idea del modus vivendis dels baserritarras; és a dir dels pagesos bascos.

La segona película és dirigita per Alejandro González. El director mexicà filma a Barcelona una dura història, la ciutat que s’oposa a la Marca Barcelona.

És la Barcelona de la injustícia, la desigualtat social, del campi qui pugui i de la misèria. Karra Elejalde interpreta -amb un paper curtet- a un encarregat d’obra que fa negocis amb un pather familias que viu els últims dies de la seva com una lluita pels seus i per la redempció dels seus pecats.

Així defineix el film el mateix director:

“Es una apuesta por la contradicción misma de la existencia, hablo de encontrar la belleza en la sordidez; el protagonista se encuentra iluminándose conforme la oscuridad se abre paso, y esa es un poco mi visión de la vida, el intento de encontrar la luz y la compasión frente a las dificultades”.

Amb BSO del músic donostiarra Alberto Iglesias, aquí us deixo l’enllaç. Per cert, el corrector em subratlla amb roig Biutiful.

Karra interpreta el paper que d’actor. I en el seu rol de meta-actor interpreta a Cristóbal Colón.  Una mica gamberro i una mica macarra.

La peli de la que parlem és También la llúvia, i tracta sobre un equip fílmic que es trasllada a Bolívia per rodar un treball sobre la conquesta d’Amèrica. Durant el rodatge esclata el conflicte entre govern i població indígena que; la Guerra de l’aigua. Casualitats -o no- de la vida la BSO també és de Alberto Iglesias. Visca Donostia! Aquí la teniu.

Podeu escoltar on-line el programa a la web de Ràdio Trama o bé el podeu descarregar.

http://radiotrama.ourproject.org/index.php/2012/04/generacio-bso-09-04-2012/

I com el Jaume ja va avisar en directe, la propera quinzena farem un programa especial on el personatge de la setmana serà col·lectiu de nou, i és que parlarem de La Comune, és a dir, la Comuna de París. No us el perdeu.

Read Full Post »

Els títols es posen al final -diuen- però les idees s’han creuat amb tanta clarividència com harmonia i gairebé no calia escriure el post.

Josep Villaroya explica a les seves alumnes com un elefant resta lligat des de petit a una estaca. I és clar; s’hi ha acostumat. I és un mal costum, però molt estès també avui. Les alumnes de Villaroya se saben sotmeses i se saben lligades a la seva corresponent estaca.

A Sabadell ja fa anys l’equip educatiu d’un projecte d’educació en el medi obert -Educació comunitària-  va discutir si adherir-se a una vaga o no. Un dels dilemes era en el fons el mateix dilema de les vagues i les ocupacions de facultats a la UAB contra Bolonya; sobre qui en son les perjudicades. En el cas del projecte educatiu la qüestió era que les perjudicades aparentment eren  les educandes-és a dir; nens, nenes i joves-  sota la idea de que “Si no produïm quelcom consumible la nostra vaga no afecta”. En el cas de les estudiants en vaga a la Universitat de Bellaterra es presentava un dilema similar; “Les perjudicades som nosaltres, que perdem classes”. S’entén que les beneficiàries d’un servei no haurien de ser les principals perjudicades en les accions de protesta; ja que no seria una vaga útil en tan en quan no fa el mal a qui l’ha de fer. Peró possiblement hi hagi vaga més enllà de la aturada de la producció fabril. Hi ha possibilitat i necessitat de vaga en tots els àmbits per aturar tota mena de producció de bens, per mobilitzar i per educar en la lluita -en el sentit més profund del mot-.

La vaga no és -com gairebé res- bona per se. La vaga s’ha de fer quan cal, de la manera més adient, com a fruit d’un treball prolongat en el temps no tan sols de convocatòria sinó de treball de formiga amb les companyes, creant llaços i complicitats amb col·lectius i persones amb les qui poder caminar juntes i crear aliances de lluita. Som milions i el planeta no és vostre.

En tot cas, la vaga és una de les eines que tenim les treballadores. Nosaltres produïm; netegem, pintem, ensenyem, curem, forgem, dissenyem, enginyem, programem, eduquem, acompanyem, soldem, arreglem, depilem, cuinem, distribuïm, assessorem, defensem, repartim, conduïm, pilotem, escrivim, informem, comuniquem, emmagatzemem, editem, empaquetem, seguem, rescatem,  llaurem, follem, sembrem, gravem, pesquem, construïm, cobrem i obrem entre moltes altres coses.

Les treballadores fem tot això i més i hem de defensar els nostres drets amb les eines de les que disposem a cada moment i en cada lloc, i la vaga va ser, és i serà una d’aquestes eines -no l’única- que tenim per defensar-los i defensar-nos.

Des d’aquí és imprescindible defensar el dret de vaga en tota la seva potencialitat i projecció. I les treballadores dels àmbits educatius tenim a l’afegit de fer una defensa de la vaga en la seva dimensió educativa. Educació per la vaga i vaga educativa.

Les estudiants de la UAB ensenyaven i aprenien a fer vaga; convocar assemblees, organitzar-les i generar debats sobre mètodes i objectius. fer els piquets, resistir-hi i ser perseverants en el temps. Conversar amb les companyes, resistir els cops dels Mossos, els xantatges de la direcció de la universitat i no deixar-se enganyar per aquelles qui només miren pel benefici propi sense vetllar pel bé comú.

Les educadores de l’esplai Sabadellenc alhora que discutien entre elles aprenien. I en el moment de argumentar el perquè de la vaga a les famílies i a les nenes i els nens ensenyen que la vida s’ha de lluitar. A tots els projectes, manuals i idearis de la mal anomenada educació no formal hi fa acte de presència l’enunciat que afirma com  l’educació ha de fomentar l’esperit crític. Bé, l’esperit crític també és això. Que les educadores responguin a la convocatótia d’una vaga en defensa de l’educació. En aquest darrer cas resultà que la convocatòria no incloïa  l’àmbit al que pertanyien dites educadores. I és que les vagues s’han de fer bé per poder combatre alhora que ens protegim.

Tan les professionals de l’educació com la resta -entenent que tota persona és educadora i educanda alhora i sempre- tenim la responsabilitat d’educar a la vaga en concret i a la lluita en general. No adoctrinar; sinó fer pensar com ho fa en Villaroya a la seva aula. Implicar-nos com ho fa en Josep Garganté a la seva feina, a l’assemblea com les estudiants, personal docent i PAS de la UAB ahir contra Bolonya i avui per la defensa dels llocs de treball i la universitat pública. L’elefant només necessita saber que sí és capaç d’arrencar l’estaca i alliberar-se. I nosaltres com, l’elefant,  necessitem exemples de lluitadores. En Garganté n’és un però n’hi ha milers. Les educadores de Sabadell i d’arreu són exemple per les nenes, nens i joves amb qui treballen. Exemple de que si la pobresa és contingent i les desigualtats socials també ho són. Que són pròpies del capitalisme però no del genere humà i de que juntes podem defensar els nostres drets, podem crear poder popular i podem construir un altre model. Les 100.000 treballadores d’Isa Garnika són exemple per l’elefant. Els i les trebbaladores de Parke Alkosa són exemple. Josep Garganté els i les treballadores de TMB són exemple. Les estudiants de l’I.E.S Lluís Viives són exemple de la mateixa manera que les famílies i persones solidàries que participen a les múltiples Plataformes d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi a tot el país.

La frase que introdueix la columna de Villaroya és tan certa com encertada; qui no es mou no sent les cadenes (Rosa Luxemburg) però amb l’afegit de que les persones del nostre entorn tampoc les veuen. Quan l’educadora es mou totes les nenes i els nens veuran com ella pateix les cadenes i els hi servirà de mirall on veient-s’hi reflectides podran comença a pensar i reflexionar sobre les cadenes que les lliguen a elles.

PostData:

Per a treballar amb audiovisuals…

Machuca, dirigida per Andrés Wood. (2004)

Sobre la lluita de clases a Chile i la pertineça a clases oposades de dos amics.

Newsies, dirigida per Kenny Ortega. (1992.)

Utilitzant el gènere musical narra la història d’uns joves repartidors de diaris i la vaga que realitzen per defensar els seus interessos.

Temps Moderns, Charles Chaplin. No cal dir res més. (1936)

Articles citats:

-L’elefant i l’estaca, Josep Villaroya. . l’Accent num. 219 p.02.

-100.000 treballadores i treballadors amb un gran potencial de lluita, Isa Garnika. L’Accent. num. 218. p. 03.

Read Full Post »

Víctor Gómez Pin en alguna de les seves brillants classes va afirmar un dia de ja fa uns anys que la televisió és incapaç de emocionar a algú. Ho argumentava dient que no hi ha res de real en aquell aparell. L’única cosa real son les cèl·lules fotosensibles. Si les emocions que sentim amb les telenovel·les costumistes o amb les pel·lícles de sèrie B és una emoció de qüalitat seria un tema. Un altre és com la producció audiovisual pot arribar a determinar les nostres emocions amb certa -o molta- artificialitat. Les bandes sonores ens diuen quines emocions hem de sentir i quan les hem de sentir, tal i com diu el personatge interpretat per José Sacristan (Madrid 1987 de David Trueba, 2010).

Ara, evidentment al la televisió hi poden programar  pel·lícules com Anticristo (Lars von Trier, 2009), Pa negre (Agustí Villaronga, 2010)   o Saló o los 120 días de Sodoma (Pierre Paolo Passolini, 1975) que probablement aconseguiran arribar a emocionar-nos d’una manera profunda, real i humana -si és que la humanitat serveix per adjectivar les emocions-.

La qüestió és que la televisió descaradament perversa és la que predomina i acaba definint l’aparell mateix. No com a objecte, sinó en la seva dimensió espiritual, simbòlica i de tot el que genera; com certs comportaments humans. Un d’ells i de manera paradigmàtica és el consum. La història dels anuncis, dels bombardejos per fomentar el consum de productes, bens i serveis ja ens la sabem. Peró de tant en tant podem contemplar coses d’aquelles que semblen ser gairebé úniques. Com un eclipsi, una pluja d’estels o tornar a veure per atzar a aquella persona que pensàvem que no tornaríem a veure.

L’empresa originariament* catalana Famosa -Fabricas Agrupadas de Muñecas de Onil, S.A.-  fundada a Alacant el 1957 ha demostrat no tenir límits. Tan sols és un exemple però de claredat cartesiana. El capitalisme dia a dia, any rere any, demostra que ja no es tracta de sobrepassar límits, sinó de l’absència d’aquests. Ara ja,  endinsades com estem en la campanya publicitària de cara a les compres nadalenques els anuncis de certs productes omplen temps d’emissió televisiva a dojo.  Peró aquest vulnera ja tot el que algú que ha treballat anys i treballa en l’àmbit de l’educació amb persones, d’aquelles petites, podia esperar. I no es tracta ni de lluny de especialitzar-se en cap disciplina, no. És tan sols qüestió de sensibilitat. Qualsevol persona s’hauria de d’enutjar amb l’anunci del centre comercial de Pin i Pon d’enguany. Es tracta d’una dramàtica evolució de la granja al centre comercial. Del rasclet a la tarja de crèdit. Pel que fa als valors una involució. Un erroni intent de modernització, bé hi ha altres modernitats possibles pel que fa les joguines i jocs per a infants. Veieu, no te pèrdua.

“Que falda por favor, que superprovador. Eliges, te pruevas y pagas. Pasas la targeta, que barato, y ahora a comprar otro rato.”

No els hi és suficient amb res. Sembla que no tenen aturador. Els anuncis sexistes, perpetuació dels rols gènere, joguines idiotes, alienadores, i ara un enaltiment del consumisme enfocat a les persones més petites.

Doncs bé, la televisió en funció de com ho analitzem emociona. La tristor i l’odi són sentiments o emocions i Famosa -com a paradigma- aconsegueix emocionar. El que és realment dramàtic és que aconseguiran vendre aquest producte malaltís, alienador i pervers.om a mínim intentem rescatar-ne un enfortiment de les nostres conviccions. No hi a dubte de que un model d’educació i de societat és no tan sols possible; és sobretot necessari. I tot fent camí nosaltres seguirem jugant a altres coses i d’altres maneres.

2 contes per a infants:

Algo que nadie había contado, de Marit Törnqvist

El ratoncito Roquefort, de Santiago Alba Rico i Xavi Sellés.

El talp Eudald i la Margarita Vullserjo de  Maite Carranza

1 llibre sobre infants per a grans:

Leer con niños de Santiago Alba Rico

 

*(v.Enllaç) ElPaís. Una firma estdounidense compra Famosa.

Read Full Post »

Al Generació BSO , programa de Ràdio Trama conduit per en Jaume i en Luiggi, cada setmana podeu escoltar la secció del Personatge de la setmana. (Podeu escoltar-lo aquí) Aquesta quinzena -Som dos col·laboradors i cada setmana toca a un-  tenim una secció  un xic especial. Com ja sabreu solem triar un personatge i tres pel·lícules amb una cançó de les corresponents bandes sonores. Peró aquest cop hem triat un personatge i una peli. El personatge és la banda valenciana Los Chikos del Maiz, representada per en Nega -qui ens ha concedit una interesant entrevista- , i la pel·lícula A Bronx tale (1993) -Una história del Bronx-. Dirigida per Robert de Niro, i amb guió de Chazz Palminteri. De Niro dirigeix, peró també protagonitza. Interpretant a Lorenzo, obrer migrant italià que treballa conduint un autobús de línia i pare de Calogero. C -que és com  Sonny (Palminteri)-  el rebateja de petit, en mesura que es fa gran es trobarà en un conflicte de lleialtats entre el seu pare i Sonny, el líder dels gangsters del barri i  representa el model de vida del luxe, el diner fàcil i ràpid. Mentres el seu pare representa  l’esforç, l’honradesa i l’orgull de clase. En una de les escenes precisament  Lorenzo alliçona a Calogero amb una frase que el nostre entrevistat utilitza a Miedo a un planeta Mazorca (Pasión de Talibanes, 2011): Ya te lo dijo de Niro “El obrero es el tipo duro, no Sonny”. Us deixo l’enllaç aquí, per a que en gaudiu.

I sobre l’entrevista senzillament escolteu-la. En Nega ens ha recomanat algunes interessants pel·lícules d’en Pierre Paolo Pasolini (Salo o 120 días de Sodoma)  i també llibres d’aquest creador comunista italià, hem parlat del cinema revolucionari tal i com l’entenien Jean-Luc Godard, Sergei Eisenstein o el mateix Pasolini entre d’altres. Del cinema a l’estat espanyol i l’equidistant tracte a la Guerra Civil al cinema espnyol i altres qüestions com la possibilitat-impossibilitat d’un cinema revolucionari als Països catalans del S. XXI. No us la perdeu, a  http://www.radiotrama.net , la ràdio lliure de Sabadell.

Per cert, veureu -si no l’heu vist- que té una BSO espectacular.

A Bronx tale. (Diàleg)*

Calogero: Sony tiene razón. Los obreros son todos unos pringados

Lorenzo: Te equivocas. No hace falta valor para apretar un gatillo, pero si para madrugar cada día y vivir de tu trabajo. Habría que ver a Sonny, entonces variamos quien es más duro. el obrero es el auténtico tipo duro. Tu padre es el auténtico tipo duro!

Calogero: Pero todo el mundo le quiere, igual que a tí en el autobús, es lo mismo.

Lorenzo: No hijo, no es lo mismo, a Sonny no le quieren, le tienen miedo, es muy distinto.

*Aquest diàleg tanca un dels temes del disc d’en Nega en solitari Geometría & Angústia (2009), concretament S.O.S Regresé.

Read Full Post »