Feeds:
Entrades
Comentaris

Fa un any aproximadament un oncle va escriure un post sobre una conversa realitzada 5 anys enrere amb un nebot seu.  Es tracta de la conversa entre una carxofa i un oncle. El nebot de petit passava els caps de setmana a l’hort on els seus avis eren d’alguna manera masovers, i allà hi creixien -entre d’altres moltes plantes- precisament carxofes. La seva àvia li va ensenyar a menjar cru allò que a ella precisament n’hi sobrava; el cor. Ara que hi penso el cor de la carxofa era com els caramels amb forma de salvavides de Betthelheim a El arte de lo obvio -El terapeuta austríac parla dels caramels que llençava a les seves pacients. Un salvavides és un salvavides, i un cor és un cor-.

És probable que en el procés vital el nebot s’hagi identificat amb el mot antisistema, que s’hi sentis definit o identificat. Coses de l’adolescència, de l’aprenentatge i dels processos de maduració intel·lectual. Era fàcil que a ulls d’altres fos realment antisistema i si les altres el veien així era fàcil que ell també. És una de les coses que té viure en societat; les altres son com un mirall on tu t’hi veus.

L’oncle una vegada, sortint de casa dels iais, li va explicar que a la vida hi ha coses que si són realment importants, com el naixement d’un fill. Ho deia com dient; Hi ha coses que fas que generen preocupació en el teu pare i en la teva mare, ves amb compte; vigila i no els facis patir.

Certes coses són pròpies de l’adolescència, i perdoneu, passen amb l’edat -o amb les experiències que acompanyen el pas dels anys; i aixó és en part l’edat-. No passa res, no és ser un traïdor a la pàtria fer-se adult, tan sols és un proces -de maduració del cortex prefrontal, de socialització i canvi de rols, etc-  i pel que tothom passa, i res passa. És clar no és universal, però és.  Però no s’ha de confondre una cosa amb l’altra. No és una renúncia a res. Com diu la Núria Gibert No és el nostre estil. “Ara, les mares i pares  ja no es desesperen i vénen  als actes i ens indignem a l’unissò amb les notícies, els veïns aprofiten l’ascensor per comentar la jugada efervescents, pel carrer corre una brama que tot està per fer, i que ara sí, tot és possible.. Sospito que no és cosa d’un dia, sospito que té a veure amb la tenacitat nascuda del “no s’és res si no s’és poble” .

I és que les qui varem néixer als 80  ens varem perdre -o bé encara no hi érem o érem massa petites- els Beattles, el Maig del 68 -el francès, l’alemany, l’italià i els d’arreu també-, i l’Assemblea de Catalunya -per cert, felicitats, que fan anys- i el concert d’en Lluís Llach al Camp Nou, l’11 de setembre de Sant Boi, i tantes altres. Però no em renunciat a les idees ni a la lluita. Ans al contrari,  hem fet casals, cooperatives, noves organitzacions i sindicats, editorials, llibreries, ràdios, nous diaris i revistes, planes web, i un llarg etcètera d’eines que ja són sòlides o que aviat ho seran. I és clar, les nostres idees també son més sòlides.

Antisistemes? Bé, no es tracta d’haver-se suavitzat sinó d’haver llimat el discurs, qüestió d’evolució.  És clar, en un dinar familiar el to de les converses ha canviat, així com una intervenció a classe, a l’assemblea o a una conferència l’emetem amb un to diferent. Les conviccions revolucionàries han canviat. Ara són més fortes. Hem llegit més i millor. Hem parlat amb més gent més i millor. Hem reflexionat més i millor. I tot el que ens queda per davant.

Antisistemes? Bé, tot el moviment 15M ha generat que s’en parles molt de l’antisistemisme, no direm ara  res de nou. Sencillament Carxofa és antiaquestsistema, si per sistema entenem el model capitalista. Per això som anticapitalistes. Perquè ens oposem al model actual i en proposem un altre de diferent, creiem fermament en un altre model de relacions entre les persones; sense divisió en classes socials on uns es beneficien del treball aliè i les altres no tenen més remei que signar un injust intercanvi. Ens oposem de manera rabiosa i brutal a un model que mai en té prou, que ho destrueix tot i que tot s’ho menja. Creiem en una altra manera de fer. El nebot és prosistema Socialista. Els nebots, les nebodes i les Núries no han moderat posicions, sinó que les mantenen. Peró ara s’expliquen millor i es fan entendre més. Han decidit no caure en l’error del procés que no van viure conscientment anomenat transició. Han decidir no renunciar.

Per cert i per acabar, els qui varem nàixer als 80 varem viure la majoria absoluta del Partit Popular, ens va coincidir començant. Ara en sabem més. Així que endavant, si ens ajuntem de debò mai més estarem soles.


Escena del film "La Chinoise". J.L.Godard.Les pors son protectores, però també són limitacions. Tot depèn de que en fem. En ocasions parlant amb altres persones te’n adones de les teves pròpies pors, i altres vegades te’n adones de les dels altres. Tota persona que assumeixi una responsabilitat social ha tenir molta cura en ser equilibrada en mesurar i gestionar les aquestes pors. Una situació que en aquests temps és habitual és la por al compromís polític.  Aquesta falsa prudència alhora de posicionar-se o prendre partit -mai millor dit-. La prudència no és altra cosa que la virtut de triar bé, i per encertar el que hem d’evitar són certes vacil·lacions. Si treballem -sigui en l’àmbit que sigui-  per  un horitzó on la majoria de la població visqui dignament en tots els amplis sentits de la vida no s’hi val dubtar eternament ni ens fan cap favor certs prejudicis que són més fruit de la ignorància o la confusió -produïda per la desinformació ja sigui per defecte o per excés/contaminació o per altres complexos processos socials-. En una piulata  d’en Pau Llonch (@paullonc)  s’hi llegia aquest matí “És molt fàcil tenir de referent Valerie Solanas. El q és díficil és que ho sigui Angela Davis.”. També abans de dinar en unes jornades de debat i reflexió organitzades conjuntament per l’ajuntament de San Sebastià i l’assemblea del 15M de la ciutat s’han tornat a repetir per part de diverses persones paraules de l’estil de “No formo part de cap partit ni organització política. Aquesta mateixa por està molt estesa en el sector social i de l’educació. És fàcil ser educadora social.  El que és difícil és comprometre’s amb l’educació social i el canvi social. El que és difícil és tenir com a referent a Paulo Freire i a més a més ser conseqüent. O tenir de referent a Anton S. Makarenko, o per apropar-nos en el temps a Peter McLaren. És fàcil llegir el llibre de Stephan Hessel -de fet és realment fàcil de llegir- i tenir a Hessel com a referència. És fàcil tenir com a heroi a Hessel,  el que és difícil és tenir a com a heroi a Alfonso Cano. I està bé llegir a Hessel, però també està bé llegir a Santiago Alba o a Fidel Castro. Jorge Rodíguez Guerra l’encerta -i molt- en un article en el que ens explica de quina manera l’exclusió social -per anomenar d’alguna manera a la pobresa- és quelcom propi del capitalisme. N’és intrínseca. D’aquesta manera -al menys qui accepti aquesta premisa- i es vulgui dedicar a l’educació no pot obviar aquest fet. Per tant per a ser una bona educadora haurà de posicionar-se en el conflicte, prendre partit sense por. Hi ha molts camins per arribar al mateix lloc, però si volem arribar a un destí just i digne per a tothom hem de caminar plegades, ens hem d’ajuntar. Cadascuna des de la seva posició, des de la seva feina, des de la seva especialitat, però totes per un objectiu comú. Es tracta, al meu entendre, senzillament de conciliar la tasca educativa amb la militància revolucionària, ja que formen ambdues part de la única i necessària solució.  Senzillament es tracta de que hi ha certes professions  com l’educació social de les quals no s’en pot ser tan sols un tècnic -com en moltes altres professions, a saber el periodisme, l’educació formal, l’arquitectura, l’urbanisme i una llarga llista-. L’única explicació que se li pot trobar al fet de que una educadora social s’intenti mantenir al marge del conflicte social d’arrel econòmica en el que vivim sota el capitalisme és que vulgui ser com el bomber piròman.  I llavors cinisme seria poc.

Acostumar-se

-Em costa més patinar que caminar- Diu innocentment ella. No sap el que ha provocat.

-Això és perquè no estàs acostumada a patinar, perquè camines més que patines- Contesa ell. Tampoc sabia el que l’esperava.

-Què és “acostumada”?-

I ell, és clar, -que t’haig de dir jo ara…- pensa alhora que es prepara per parlar d’una paraula que inevitablement li fa venir Aristòtil al cap.

I comença a explicar que quan fas una cosa diverses vegades i durant un llarg temps t’hi acostumes. Peró no, no s’hi val fer una cosa tot el dia, es tracta de fer-ho durant un temps prolongat. Com parlar de coses “de grans” amb les petites, que a base de fer-ho elles s’hi acostumen, i tu doncs també. Perquè hi ha coses que com diu aquell “els nens les han de saber”. I és que a Leer con niños s’ens presenta una manera prou original d’entendre la literatura i els nens. Per a què serveixen els llibres? i per a què serveixen els nens? aquests són alguns dels interrogants que tracta l’autor. Senzillament un llibre preciós i que ajuda a pensar. Que no és poca cosa a la societat televisada. Ai si, l’editen la gent de Caballo de Troya, i l’ha escrit en Santiago Alba Rico.

Salut i petons.

El personatge de la setmana* d’aquesta quinzena és l’Anne Wiazemsky.  Al Generació BSO doncs parlem de tres pel·lícules a les quals apareix Wiazemsky.La primera per ordre d’aparició al programa és Theorema, de Pierre Paolo Passolini, amb BSO de Ennio Morricone. Wiazemsky fa el paper de la filla d’una familia burgesa que veu la seva privilegiada i còmode quotidianitat alterada per l’aparició d’un jove misteriós que posarà potes enlaire l’ordre familiar amb el seu descarat poder seductor.

Entrem en territori Godard ambdos films. El segon film citat és La Chinoise. La canço Mao-Mao del cantautor francés Claude Chanes fa diverses aparicions en una pel·lícula que no surt d’un pis, en el que unes estudiants parlen, discuteixen, aprenen i ensenyen entorn la teoria marxista-leninista. Un dels brutals filsm militants de Godard. I Wiazemsky és una d’elles (Apareix al video)

I per acabar un film del Grup Ziga Vertov; Le Vent d’Est , rodat a Itàlia i vaja, és difícil descriure’l per a mi, així que sencillament us adjunto l’enllaç per a que la descarregueu i la visioneu. Vosaltres mateixes.

Enllaç al film Le Vent d’Est, de Jean-Luc Godard

*f 1 Període de set dies naturals que comença en dilluns i acaba en diumenge (segons el còmput antic i cristià va de diumenge a dissabte).
Per escoltar escoltar Ràdio Trama:

http://radiotrama.wordpress.com/

Es tracta d’un vídeo projectat en el marc d’unes jornades sobre “Ética y Cine” a Buenos Aires. Slavoj Zizek apareix entre segments de The Exorcist de William Friedkin, Alien de Ridley Scott, The Great Dictator  de Charles Chaplin i Mulholland Drive de David Lynch.

Certament llegir al pensador eslovè crea certa desorientació, veure’l en determinats vídeos ens posa en alerta fins al punt de qüestionar la seva credibilitat. I conèixer el seu passat ens pot crear certa desconfiança, però el cert és que moltes aportacions seves ens ajuden a pensar en aquest temps i en aquest espai on la idiotesa ens envolta i  gairebé no ens deixa veure-hi més enllà. En definitiva ajuda a pensar.

Aquí  hi trobareu també un enllaç interessant. Un text de Josep M. Casasús Rodó. De l’estètica a la política.

Carlo Fabretti i Josep Manel Busqueta son els encarregats de compartir una reflexió sobre la vigéncia de la lluita de classes al S.XXI.

Fabretti expresarà idees com el canvi radical pel que fa al valor otorgat en certs cercles o sectors a la filosofia marxista.

Busqueta amb una precisió i finura brutals tracta de la creativitat i el treball, del marxisme com a eina creativa i coma a element que facilita i permet entendre -per a desprès canviar- la realitat. Parla de les contradiccions, del conflicte -societat en conflicte-, i de la classe treballadora.

Què és la classe treballadora?

Qui és classe treballadora?

aquestes i altres reflexions les hi podreu trobar en els següents enllaços:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jorgen Leth ens planteja un interessant curtmetratge, Det perfekte menneske (1967) -L’ésser humà perfecte, The perfect human- . El director danès provoca la reflexió mitjançant aquest film-assaig. Com es mou, com menja, que fa i en definitiva com és l’ésser humà. Un temps desprès el seu col·lega i compatriota Lars von Trier li planteja filmar una revisió del curt, De fem benspænd (2003) -Cinc condicions, The five Obstructions-. En aquest Film Trier proposa unes condicions a Leth per a que aquest realitzi del nou el seu film i podem veure com discuteixen i reflexionen sobre els límits del cinema en diversos àmbits.

Molt recomanables totes dues.

Enllaç del curtmetratge de J.Leth a Vimeo, amb subtítols en castellà.