Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2011

Al Generació BSO , programa de Ràdio Trama conduit per en Jaume i en Luiggi, cada setmana podeu escoltar la secció del Personatge de la setmana. (Podeu escoltar-lo aquí) Aquesta quinzena -Som dos col·laboradors i cada setmana toca a un-  tenim una secció  un xic especial. Com ja sabreu solem triar un personatge i tres pel·lícules amb una cançó de les corresponents bandes sonores. Peró aquest cop hem triat un personatge i una peli. El personatge és la banda valenciana Los Chikos del Maiz, representada per en Nega -qui ens ha concedit una interesant entrevista- , i la pel·lícula A Bronx tale (1993) -Una história del Bronx-. Dirigida per Robert de Niro, i amb guió de Chazz Palminteri. De Niro dirigeix, peró també protagonitza. Interpretant a Lorenzo, obrer migrant italià que treballa conduint un autobús de línia i pare de Calogero. C -que és com  Sonny (Palminteri)-  el rebateja de petit, en mesura que es fa gran es trobarà en un conflicte de lleialtats entre el seu pare i Sonny, el líder dels gangsters del barri i  representa el model de vida del luxe, el diner fàcil i ràpid. Mentres el seu pare representa  l’esforç, l’honradesa i l’orgull de clase. En una de les escenes precisament  Lorenzo alliçona a Calogero amb una frase que el nostre entrevistat utilitza a Miedo a un planeta Mazorca (Pasión de Talibanes, 2011): Ya te lo dijo de Niro “El obrero es el tipo duro, no Sonny”. Us deixo l’enllaç aquí, per a que en gaudiu.

I sobre l’entrevista senzillament escolteu-la. En Nega ens ha recomanat algunes interessants pel·lícules d’en Pierre Paolo Pasolini (Salo o 120 días de Sodoma)  i també llibres d’aquest creador comunista italià, hem parlat del cinema revolucionari tal i com l’entenien Jean-Luc Godard, Sergei Eisenstein o el mateix Pasolini entre d’altres. Del cinema a l’estat espanyol i l’equidistant tracte a la Guerra Civil al cinema espnyol i altres qüestions com la possibilitat-impossibilitat d’un cinema revolucionari als Països catalans del S. XXI. No us la perdeu, a  http://www.radiotrama.net , la ràdio lliure de Sabadell.

Per cert, veureu -si no l’heu vist- que té una BSO espectacular.

A Bronx tale. (Diàleg)*

Calogero: Sony tiene razón. Los obreros son todos unos pringados

Lorenzo: Te equivocas. No hace falta valor para apretar un gatillo, pero si para madrugar cada día y vivir de tu trabajo. Habría que ver a Sonny, entonces variamos quien es más duro. el obrero es el auténtico tipo duro. Tu padre es el auténtico tipo duro!

Calogero: Pero todo el mundo le quiere, igual que a tí en el autobús, es lo mismo.

Lorenzo: No hijo, no es lo mismo, a Sonny no le quieren, le tienen miedo, es muy distinto.

*Aquest diàleg tanca un dels temes del disc d’en Nega en solitari Geometría & Angústia (2009), concretament S.O.S Regresé.

Read Full Post »

Fa un any aproximadament un oncle va escriure un post sobre una conversa realitzada 5 anys enrere amb un nebot seu.  Es tracta de la conversa entre una carxofa i un oncle. El nebot de petit passava els caps de setmana a l’hort on els seus avis eren d’alguna manera masovers, i allà hi creixien -entre d’altres moltes plantes- precisament carxofes. La seva àvia li va ensenyar a menjar cru allò que a ella precisament n’hi sobrava; el cor. Ara que hi penso el cor de la carxofa era com els caramels amb forma de salvavides de Betthelheim a El arte de lo obvio -El terapeuta austríac parla dels caramels que llençava a les seves pacients. Un salvavides és un salvavides, i un cor és un cor-.

És probable que en el procés vital el nebot s’hagi identificat amb el mot antisistema, que s’hi sentis definit o identificat. Coses de l’adolescència, de l’aprenentatge i dels processos de maduració intel·lectual. Era fàcil que a ulls d’altres fos realment antisistema i si les altres el veien així era fàcil que ell també. És una de les coses que té viure en societat; les altres son com un mirall on tu t’hi veus.

L’oncle una vegada, sortint de casa dels iais, li va explicar que a la vida hi ha coses que si són realment importants, com el naixement d’un fill. Ho deia com dient; Hi ha coses que fas que generen preocupació en el teu pare i en la teva mare, ves amb compte; vigila i no els facis patir.

Certes coses són pròpies de l’adolescència, i perdoneu, passen amb l’edat -o amb les experiències que acompanyen el pas dels anys; i aixó és en part l’edat-. No passa res, no és ser un traïdor a la pàtria fer-se adult, tan sols és un proces -de maduració del cortex prefrontal, de socialització i canvi de rols, etc-  i pel que tothom passa, i res passa. És clar no és universal, però és.  Però no s’ha de confondre una cosa amb l’altra. No és una renúncia a res. Com diu la Núria Gibert No és el nostre estil. “Ara, les mares i pares  ja no es desesperen i vénen  als actes i ens indignem a l’unissò amb les notícies, els veïns aprofiten l’ascensor per comentar la jugada efervescents, pel carrer corre una brama que tot està per fer, i que ara sí, tot és possible.. Sospito que no és cosa d’un dia, sospito que té a veure amb la tenacitat nascuda del “no s’és res si no s’és poble” .

I és que les qui varem néixer als 80  ens varem perdre -o bé encara no hi érem o érem massa petites- els Beattles, el Maig del 68 -el francès, l’alemany, l’italià i els d’arreu també-, i l’Assemblea de Catalunya -per cert, felicitats, que fan anys- i el concert d’en Lluís Llach al Camp Nou, l’11 de setembre de Sant Boi, i tantes altres. Però no em renunciat a les idees ni a la lluita. Ans al contrari,  hem fet casals, cooperatives, noves organitzacions i sindicats, editorials, llibreries, ràdios, nous diaris i revistes, planes web, i un llarg etcètera d’eines que ja són sòlides o que aviat ho seran. I és clar, les nostres idees també son més sòlides.

Antisistemes? Bé, no es tracta d’haver-se suavitzat sinó d’haver llimat el discurs, qüestió d’evolució.  És clar, en un dinar familiar el to de les converses ha canviat, així com una intervenció a classe, a l’assemblea o a una conferència l’emetem amb un to diferent. Les conviccions revolucionàries han canviat. Ara són més fortes. Hem llegit més i millor. Hem parlat amb més gent més i millor. Hem reflexionat més i millor. I tot el que ens queda per davant.

Antisistemes? Bé, tot el moviment 15M ha generat que s’en parles molt de l’antisistemisme, no direm ara  res de nou. Sencillament Carxofa és antiaquestsistema, si per sistema entenem el model capitalista. Per això som anticapitalistes. Perquè ens oposem al model actual i en proposem un altre de diferent, creiem fermament en un altre model de relacions entre les persones; sense divisió en classes socials on uns es beneficien del treball aliè i les altres no tenen més remei que signar un injust intercanvi. Ens oposem de manera rabiosa i brutal a un model que mai en té prou, que ho destrueix tot i que tot s’ho menja. Creiem en una altra manera de fer. El nebot és prosistema Socialista. Els nebots, les nebodes i les Núries no han moderat posicions, sinó que les mantenen. Peró ara s’expliquen millor i es fan entendre més. Han decidit no caure en l’error del procés que no van viure conscientment anomenat transició. Han decidir no renunciar.

Per cert i per acabar, els qui varem nàixer als 80 varem viure la majoria absoluta del Partit Popular, ens va coincidir començant. Ara en sabem més. Així que endavant, si ens ajuntem de debò mai més estarem soles.


Read Full Post »

Escena del film "La Chinoise". J.L.Godard.Les pors son protectores, però també són limitacions. Tot depèn de que en fem. En ocasions parlant amb altres persones te’n adones de les teves pròpies pors, i altres vegades te’n adones de les dels altres. Tota persona que assumeixi una responsabilitat social ha tenir molta cura en ser equilibrada en mesurar i gestionar les aquestes pors. Una situació que en aquests temps és habitual és la por al compromís polític.  Aquesta falsa prudència alhora de posicionar-se o prendre partit -mai millor dit-. La prudència no és altra cosa que la virtut de triar bé, i per encertar el que hem d’evitar són certes vacil·lacions. Si treballem -sigui en l’àmbit que sigui-  per  un horitzó on la majoria de la població visqui dignament en tots els amplis sentits de la vida no s’hi val dubtar eternament ni ens fan cap favor certs prejudicis que són més fruit de la ignorància o la confusió -produïda per la desinformació ja sigui per defecte o per excés/contaminació o per altres complexos processos socials-. En una piulata  d’en Pau Llonch (@paullonc)  s’hi llegia aquest matí “És molt fàcil tenir de referent Valerie Solanas. El q és díficil és que ho sigui Angela Davis.”. També abans de dinar en unes jornades de debat i reflexió organitzades conjuntament per l’ajuntament de San Sebastià i l’assemblea del 15M de la ciutat s’han tornat a repetir per part de diverses persones paraules de l’estil de “No formo part de cap partit ni organització política. Aquesta mateixa por està molt estesa en el sector social i de l’educació. És fàcil ser educadora social.  El que és difícil és comprometre’s amb l’educació social i el canvi social. El que és difícil és tenir com a referent a Paulo Freire i a més a més ser conseqüent. O tenir de referent a Anton S. Makarenko, o per apropar-nos en el temps a Peter McLaren. És fàcil llegir el llibre de Stephan Hessel -de fet és realment fàcil de llegir- i tenir a Hessel com a referència. És fàcil tenir com a heroi a Hessel,  el que és difícil és tenir a com a heroi a Alfonso Cano. I està bé llegir a Hessel, però també està bé llegir a Santiago Alba o a Fidel Castro. Jorge Rodíguez Guerra l’encerta -i molt- en un article en el que ens explica de quina manera l’exclusió social -per anomenar d’alguna manera a la pobresa- és quelcom propi del capitalisme. N’és intrínseca. D’aquesta manera -al menys qui accepti aquesta premisa- i es vulgui dedicar a l’educació no pot obviar aquest fet. Per tant per a ser una bona educadora haurà de posicionar-se en el conflicte, prendre partit sense por. Hi ha molts camins per arribar al mateix lloc, però si volem arribar a un destí just i digne per a tothom hem de caminar plegades, ens hem d’ajuntar. Cadascuna des de la seva posició, des de la seva feina, des de la seva especialitat, però totes per un objectiu comú. Es tracta, al meu entendre, senzillament de conciliar la tasca educativa amb la militància revolucionària, ja que formen ambdues part de la única i necessària solució.  Senzillament es tracta de que hi ha certes professions  com l’educació social de les quals no s’en pot ser tan sols un tècnic -com en moltes altres professions, a saber el periodisme, l’educació formal, l’arquitectura, l’urbanisme i una llarga llista-. L’única explicació que se li pot trobar al fet de que una educadora social s’intenti mantenir al marge del conflicte social d’arrel econòmica en el que vivim sota el capitalisme és que vulgui ser com el bomber piròman.  I llavors cinisme seria poc.

Read Full Post »