Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juliol de 2011

Son moltes les persones que han destacat la rellevància de la motivació en la tasca educativa. La pedagogia de l’Escola Nova, les anomenades pedagogies autoritàries, la pedagogia crítica, etc.

Peró no estic pensant -ara- exactament en això. Un altre dels aspectes a destacar de les pedagogies revolucionàries ha estat i és el fet de no veure l’educació com un procés en una sola direcció. La importància de l’educand més enllà de la funció de l’educadora, i el se rol actiu en el proces.

senzillament vull anar a parar a la importància de la motivació -i de com contagiar-la- de l’educadora.

Una de les primeres persones que em va ensenyar això -o de qui jo ho vaig aprendre- un dia qualsevol, desprès d’una activitat qualsevol va die quelcom així com que S’han d’aprofitar les obsessions de cadascú.

I certament la motivació de l’educadora és tant important com la de l’educand. D’aquesta manera a qui li agradi el cinema ha de procurar explotar la seva motivació, les seves ganes de compartir els seus coneixements amb les altres i la seva passió amb les persones amb les que treballa. Aquella persona a qui l agradi la música doncs igual. Santiago Alba amb l’encert i la bellesa que el caracteritzen en el pròleg a Leer con niños  ens explica com ell mateix durant els dies en els que havia de lluitar contra els plors de la seva filla es va dedicar a llegir-li llibres de autores diverses. Tot justificant-se dient que si hagués estat alpinista hagués dut  e les seves filles a la muntanya. Peró com que el que ell sap fer és llegir, doncs que els hi ha llegit. D’això es tracta al meu entendre.

Jo he estat a un festival de Jazz  (bé, de Jazz però hi ha de tot) i a la tornada a la feina doncs tiro del filó de la música per contagiar als altres d’això. Que hem de fer deures de l’escola i treballar la lectura… Doncs llegim al diari a l’apartat de cultura la crònica del festival i parlem d’això. -El Jazz és una música. Un estil…- […] -Un “armonicista” és un que toca l’armónica,…. -BB King es como el Camarón de los Busnós- Podem aprendre paraules noves, instruments nous, valors nous (Músics que s’auto-construeixen els seus instruments)

I podem veure vídeos de la música sobre la que hem llegit.

i si en la mesura del possible fem que tant l’aprenentatge com l’ensenyament siguin -en els seus punts comuns i en aquells en els que es diferencien- significatius per a totes les persones implicades la maquinària funciona amb molta més harmonia, precisió i en definitiva d’una manera més afinada.

No sempre es pot fer, és clar, però tampoc sempre és impossible de fer. Perquè sempre i mai existeixen molt poquetes vegades.

Salut i petons.

Els videos son:

El primer de Aloe Blacc. El segón de Staff Benda Bilili. Espero que us agradin. (i motivin)

I bon estiu.

Read Full Post »

Cinema i Antònia Font. Així és. El grup mallorquí posa música a la pel·lícula María y yo estrenada al 2010 i que explica la història d’un pare i la seva filla durant les vacances d’estiu. Miguel és de Barcelona i estiueja amb Maria, la seva filla. Després tronaran cap a les illes canàries on viu Maria amb sa mare, la Mai. La música del grup insular apareix a una escena a la piscina, i es tracta de la canço Batiskafo Katiuska.

Aquesta història de la Maria i en Miguel és una història primer feta còmic. Un director de cinema -Félix Fernández de Castro- el llegeix i agradant-li decideix fer el seu primer llargmetratge en base la novel·la gràfica d’en Miguel Miguel Gallardo -dibuixant de professió-. Gran part de la BSO de Maria y yo és de Pascal Comelade. Molt guapa també.

I és clar, cinema i Antònia Font també és Clint Eastwood. Res a dir, només a escoltar.

 

La tercera cançó de la que hem parlat ha estat de Joan Miquel Oliver, membre de la banda. N’és el guitarra a més de compositor i lletrista -em penso- i fa cosetes a part com lletres per altres grups, toca ell en solitari i ha fet la BSO de MyWay, dirigida per  J.M. Salgot. No en parlarem perquè no l’he vist.

Read Full Post »

Pierre Bordieu ens deleita amb una crítica a l’escola com a centre de producció de les diferencies socials.
L’escola és un espai on es reprodueixen les estructures socials, com ens explica el socióleg francés, on es creen titulacions que et permeten exercir una professió determinada.
Posa sobre la taula i explica conceptes com el capital cultural; és a dir que no tan sols heretem els mitjans materials de la nostra familia sinó també instruments d’aprenentatge, comunicatius i de “saber fer”.

Es guanya l’etiqueta d’interessant.

 

Podeu descarregar també un documental sobre Bordieu mitjançant els seguents enllaços:

Primera part.
http://www.megaupload.com/?d=JA07ZTUH
Segona part.
http://www.megaupload.com/?d=F4T7UFJG

Read Full Post »

Makarenko va parlar de la pedagogia de l’alegria. Bourdieu parla de l’economia de la felicitat. Pot sonar forçat, tant una com l’altra, però són paraules precises per anomenar cada una de les dues disciplines.
L’economia capitalista té en compte els costos i els beneficis, però no es mesuren els beneficis socials. Alló que no és calculable no entra en joc.
L’entrevista realitzada al sociòleg francès que apareix al documental La sociologie est un sport de combat* parla d’això i parla de com en ocasions -moltes- es demana a les sociòlogues que realitzin estudis sobre la violència a les escoles o a la societat. Peró cercant les causes de la violència sempre en l’univers de la violència, com diu el mateix autor, per contra de buscar-les en les condicions socioeconómiques.

Però al documental hi trobareu una mica de tot. Una mica e Foucault, una mica de Godard, una mica de Marx, una mica de Wolf i moltes altres miques.

*Un xic més avall en aquest mateix bloc, al post també de Bordieu hi trobareu els enllaços de megaupload de les dues parts del documental.La sociologia és un esport de combat.

Read Full Post »