La vaga com acció educativa (o Rosa Luxemburg, l’elefant i Josep Garganté)

Els títols es posen al final -diuen- però les idees s’han creuat amb tanta clarividència com harmonia i gairebé no calia escriure el post.

Josep Villaroya explica a les seves alumnes com un elefant resta lligat des de petit a una estaca. I és clar; s’hi ha acostumat. I és un mal costum, però molt estès també avui. Les alumnes de Villaroya se saben sotmeses i se saben lligades a la seva corresponent estaca.

A Sabadell ja fa anys l’equip educatiu d’un projecte d’educació en el medi obert -Educació comunitària-  va discutir si adherir-se a una vaga o no. Un dels dilemes era en el fons el mateix dilema de les vagues i les ocupacions de facultats a la UAB contra Bolonya; sobre qui en son les perjudicades. En el cas del projecte educatiu la qüestió era que les beneficiades eren les educandes. Si no produïm quelcom consumible la nostra vaga no afecta. En el cas de les estudiants i professores en vaga a la Universitat de Bellaterra emergia un dilema similar; Les perjudicades som nosaltres, que perdem classes. S’entén que les beneficiàries d’un servei no haurien de ser les principals perjudicades en les accions de protesta; ja que no seria una vaga útil en tan en quan no fa el mal a qui l’ha de fer.

La vaga no és -com gairebé res- bona per se. La vaga s’ha de fer quan cal, de la manera més adient, com a fruit d’un treball prolongat en el temps no tan sols de convocatòria sinó de treball de formiga amb les companyes, creant llaços i complicitats amb col·lectius i persones amb les qui poder caminar juntes i crear aliances de lluita. Som milions i el planeta no és vostre.

En tot cas, la vaga és una de les eines que tenim les treballadores. Nosaltres produïm; netegem, pintem, ensenyem, curem, forgem, dissenyem, enginyem, programem, eduquem, acompanyem, soldem, arreglem, depilem, cuinem, distribuïm, assessorem, defensem, repartim, conduïm, pilotem, escrivim, informem, comuniquem, emmagatzemem, editem, empaquetem, seguem, rescatem,  llaurem, follem, sembrem, gravem, pesquem, construïm, cobrem i obrem entre moltes altres coses.

Les treballadores fem tot això i més i hem de defensar els nostres drets amb les eines de les que disposem a cada moment i en cada lloc, i la vaga va ser, és i serà una d’aquestes eines -no l’única- que tenim per defensar-los i defensar-nos.

Des d’aquí és imprescindible defensar el dret de vaga en tota la seva potencialitat i projecció. I les treballadores dels àmbits educatius tenim a l’afegit de fer una defensa de la vaga en la seva dimensió educativa. Educació per la vaga i vaga educativa.

Les estudiants de la UAB ensenyaven i aprenien a fer vaga; convocar assemblees, organitzar-les i generar debats sobre mètodes i objectius. fer els piquets, resistir-hi i ser perseverants en el temps. Conversar amb les companyes, resistir els cops dels Mossos, els xantatges de la direcció de la universitat i no deixar-se enganyar per aquelles qui només miren pel benefici propi sense vetllar pel bé comú.

Les educadores de l’esplai Sabadellenc alhora que discutien entre elles aprenien. I en el moment de argumentar el perquè de la vaga a les families i a les nenes i els nens ensenyen que la vida s’ha de lluitar. A tots els projectes, manuals i idearis de la mal anomenada educació no formal hi fa acte de presència l’enunciat que afirma com  l’educació ha de fomentar l’esperit crític. Bé, l’esperit crític també és això. Que les educadores responguin a la convocatótia d’una vaga en defensa de l’educació. En aquest darrer cas resultà que la convocatòria no incloïa  l’àmbit al que pertanyien dites educadores. I és que les vagues s’han de fer bé per poder combatre alhora que ens protegim.

Tan les professionals de l’educació com la resta -entenent que tota persona és educadora i educanda alhora i sempre- tenim la responsabilitat d’educar a la vaga en concret i a la lluita en general. No adoctrinar; sinó fer pensar com ho fa en Villaroya a la seva aula. Implicar-nos com ho fa en Josep Garganté a la seva feina, a l’assemblea com les estudiants, personal docent i PAS de la UAB ahir contra Bolonya i avui per la defensa dels llocs de treball i la universitat pública. L’elefant només necessita saber que sí és capaç d’arrencar l’estaca i alliberar-se. I nosaltres com, l’elefant,  necessitem exemples de lluitadores. En Garganté n’és un però n’hi ha milers. Les educadores de Sabadell i d’arreu són exemple per les nenes, nens i joves amb qui treballen. Exemple de que si la pobresa és contingent i les desigualtats socials també ho són. Que són pròpies del capitalisme però no del genere humà i de que juntes podem defensar els nostres drets, podem crear poder popular i podem construir un altre model. Les 100.000 treballadores d’Isa Garnika són exemple per l’elefant. Els i les trebbaladores de Parke Alkosa són exemple. Josep Garganté els i les treballadores de TMB són exemple. Les estudiants de l’I.E.S Lluís Viives són exemple de la mateixa manera que les families i persones solidàries que participen a les múltiples Plataformes d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi a tot el país.

La frase que introdueix la columna de Villaroya és tan certa com encertada; qui no es mou no sent les cadenes (Rosa Luxemburg) però amb l’afegit de que les persones del nostre entorn tampoc les veuen. Quan l’educadora es mou totes les nenes i els nens veuran com ella pateix les cadenes i els hi servirà de mirall on veient-s’hi reflectides podran comença a pensar i reflexionar sobre les cadenes que les lliguen a elles.

PostData:

Per a treballar amb audiovisuals…

Machuca, dirigida per Andrés Wood. (2004)

Sobre la lluita de clases a Chile i la pertineça a clases oposades de dos amics.

Newsies, dirigida per Kenny Ortega. (1992.)

Utilitzant el gènere musical narra la història d’uns joves repartidors de diaris i la vaga que realitzen per defensar els seus interessos.

Temps Moderns, Charles Chaplin. No cal dir res més. (1936)

Articles citats:

-L’elefant i l’estaca, Josep Villaroya. . l’Accent num. 219 p.02.

-100.000 treballadores i treballadors amb un gran potencial de lluita, Isa Garnika. L’Accent. num. 218. p. 03.

La perversió i el cinisme de la burgesia no tenen límits (II). Saló, de Pasolini.

En 37 nits el marqués de Sade va escriure 120 dies de Sodoma a la presó de la Bastilla. Era l’any 1785. Gairabé 100 anys després Pierre Paolo Passolini dirigirà Saló o els 120 dés de Sodoma (Pasolini, 1975).

El cineasta italià situa l’obra en el seu temps, traslladant-la al 1945 a la República de Saló, on va restar el darrer bastió de l’estat nazifeixista una vegada derrotat Benito Mussolini. A un gran casalot aïllat de la resta de la societat quatre personatges de la burgesia italiana -el President, el Duc, el Bisbe i el Magistrat- fan ús del seu poder utilitzant al seu antuvi i sense cap mena de límit  a un grup de joves segrestats per l’afer. les escenes de sexe, de sodomia i de tota una sèrie d’actes deshumanitzadors. Es tracta de la vulneració de la segona formulació de l’imperatiu categòric kantià fins al seu punt més extrem; una total disposició dels cossos que passen a ser res més que això; cossos.  Es tracta d’un hedonisme extrem, d’una recerca de plaer sense límits que resulta deshumanitzador tan per qui ho pateix com per a qui ho executa. Tota una sèrie d’actes que il·lustren amb claredat cartesiana el quefer de la burgesia en el seu estat més pur; realització de les fantasies més destructores, l’ús i abús del poder en el sentit més fatídic del mot,  és a dir;  barbàrie.

El film Saló és -com el mateix director diu- marxisme pur. El manifest de Marx diu això: el poder mercantilitza el cos.

Ningú millor que el mateix Pasolini per a parlar d’aquesta pel·lícula. Trobareu una interessant entrevista en aquest enllaç.

I podeu descarregar la pel·lícula en aquest altre.

La perversió i el cinisme de la burgesia no tenen límits (I) Famosa com a paradigma.

Víctor Gómez Pin en alguna de les seves brillants classes va afirmar un dia de ja fa uns anys que la televisió és incapaç de emocionar a algú. Ho argumentava dient que no hi ha res de real en aquell aparell. L’única cosa real son les cèl·lules fotosensibles. Si les emocions que sentim amb les telenovel·les costumistes o amb les pel·lícles de sèrie B és una emoció de qüalitat seria un tema. Un altre és com la producció audiovisual pot arribar a determinar les nostres emocions amb certa -o molta- artificialitat. Les bandes sonores ens diuen quines emocions hem de sentir i quan les hem de sentir, tal i com diu el personatge interpretat per José Sacristan (Madrid 1987 de David Trueba, 2010).

Ara, evidentment al la televisió hi poden programar  pel·lícules com Anticristo (Lars von Trier, 2009), Pa negre (Agustí Villaronga, 2010)   o Saló o los 120 días de Sodoma (Pierre Paolo Passolini, 1975) que probablement aconseguiran arribar a emocionar-nos d’una manera profunda, real i humana -si és que la humanitat serveix per adjectivar les emocions-.

La qüestió és que la televisió descaradament perversa és la que predomina i acaba definint l’aparell mateix. No com a objecte, sinó en la seva dimensió espiritual, simbòlica i de tot el que genera; com certs comportaments humans. Un d’ells i de manera paradigmàtica és el consum. La història dels anuncis, dels bombardejos per fomentar el consum de productes, bens i serveis ja ens la sabem. Peró de tant en tant podem contemplar coses d’aquelles que semblen ser gairebé úniques. Com un eclipsi, una pluja d’estels o tornar a veure per atzar a aquella persona que pensàvem que no tornaríem a veure.

L’empresa originariament* catalana Famosa -Fabricas Agrupadas de Muñecas de Onil, S.A.-  fundada a Alacant el 1957 ha demostrat no tenir límits. Tan sols és un exemple però de claredat cartesiana. El capitalisme dia a dia, any rere any, demostra que ja no es tracta de sobrepassar límits, sinó de l’absència d’aquests. Ara ja,  endinsades com estem en la campanya publicitària de cara a les compres nadalenques els anuncis de certs productes omplen temps d’emissió televisiva a dojo.  Peró aquest vulnera ja tot el que algú que ha treballat anys i treballa en l’àmbit de l’educació amb persones, d’aquelles petites, podia esperar. I no es tracta ni de lluny de especialitzar-se en cap disciplina, no. És tan sols qüestió de sensibilitat. Qualsevol persona s’hauria de d’enutjar amb l’anunci del centre comercial de Pin i Pon d’enguany. Es tracta d’una dramàtica evolució de la granja al centre comercial. Del rasclet a la tarja de crèdit. Pel que fa als valors una involució. Un erroni intent de modernització, bé hi ha altres modernitats possibles pel que fa les joguines i jocs per a infants. Veieu, no te pèrdua.

“Que falda por favor, que superprovador. Eliges, te pruevas y pagas. Pasas la targeta, que barato, y ahora a comprar otro rato.”

No els hi és suficient amb res. Sembla que no tenen aturador. Els anuncis sexistes, perpetuació dels rols gènere, joguines idiotes, alienadores, i ara un enaltiment del consumisme enfocat a les persones més petites.

Doncs bé, la televisió en funció de com ho analitzem emociona. La tristor i l’odi són sentiments o emocions i Famosa -com a paradigma- aconsegueix emocionar. El que és realment dramàtic és que aconseguiran vendre aquest producte malaltís, alienador i pervers.om a mínim intentem rescatar-ne un enfortiment de les nostres conviccions. No hi a dubte de que un model d’educació i de societat és no tan sols possible; és sobretot necessari. I tot fent camí nosaltres seguirem jugant a altres coses i d’altres maneres.

2 contes per a infants:

Algo que nadie había contado, de Marit Törnqvist

El ratoncito Roquefort, de Santiago Alba Rico i Xavi Sellés.

El talp Eudald i la Margarita Vullserjo de  Maite Carranza

1 llibre sobre infants per a grans:

Leer con niños de Santiago Alba Rico

 

*(v.Enllaç) ElPaís. Una firma estdounidense compra Famosa.

El personatge de la setmana. Los Chikos del Maiz.

Al Generació BSO , programa de Ràdio Trama conduit per en Jaume i en Luiggi, cada setmana podeu escoltar la secció del Personatge de la setmana. (Podeu escoltar-lo aquí) Aquesta quinzena -Som dos col·laboradors i cada setmana toca a un-  tenim una secció  un xic especial. Com ja sabreu solem triar un personatge i tres pel·lícules amb una cançó de les corresponents bandes sonores. Peró aquest cop hem triat un personatge i una peli. El personatge és la banda valenciana Los Chikos del Maiz, representada per en Nega -qui ens ha concedit una interesant entrevista- , i la pel·lícula A Bronx tale (1993) -Una história del Bronx-. Dirigida per Robert de Niro, i amb guió de Chazz Palminteri. De Niro dirigeix, peró també protagonitza. Interpretant a Lorenzo, obrer migrant italià que treballa conduint un autobús de línia i pare de Calogero. C -que és com  Sonny (Palminteri)-  el rebateja de petit, en mesura que es fa gran es trobarà en un conflicte de lleialtats entre el seu pare i Sonny, el líder dels gangsters del barri i  representa el model de vida del luxe, el diner fàcil i ràpid. Mentres el seu pare representa  l’esforç, l’honradesa i l’orgull de clase. En una de les escenes precisament  Lorenzo alliçona a Calogero amb una frase que el nostre entrevistat utilitza a Miedo a un planeta Mazorca (Pasión de Talibanes, 2011): Ya te lo dijo de Niro “El obrero es el tipo duro, no Sonny”. Us deixo l’enllaç aquí, per a que en gaudiu.

I sobre l’entrevista senzillament escolteu-la. En Nega ens ha recomanat algunes interessants pel·lícules d’en Pierre Paolo Pasolini (Salo o 120 días de Sodoma)  i també llibres d’aquest creador comunista italià, hem parlat del cinema revolucionari tal i com l’entenien Jean-Luc Godard, Sergei Eisenstein o el mateix Pasolini entre d’altres. Del cinema a l’estat espanyol i l’equidistant tracte a la Guerra Civil al cinema espnyol i altres qüestions com la possibilitat-impossibilitat d’un cinema revolucionari als Països catalans del S. XXI. No us la perdeu, a  www.radiotrama.net , la ràdio lliure de Sabadell.

Per cert, veureu -si no l’heu vist- que té una BSO espectacular.

A Bronx tale. (Diàleg)*

Calogero: Sony tiene razón. Los obreros son todos unos pringados

Lorenzo: Te equivocas. No hace falta valor para apretar un gatillo, pero si para madrugar cada día y vivir de tu trabajo. Habría que ver a Sonny, entonces variamos quien es más duro. el obrero es el auténtico tipo duro. Tu padre es el auténtico tipo duro!

Calogero: Pero todo el mundo le quiere, igual que a tí en el autobús, es lo mismo.

Lorenzo: No hijo, no es lo mismo, a Sonny no le quieren, le tienen miedo, es muy distinto.

*Aquest diàleg tanca un dels temes del disc d’en Nega en solitari Geometría & Angústia (2009), concretament S.O.S Regresé.

Sobre a la lluita i els 80

Fa un any aproximadament un oncle va escriure un post sobre una conversa realitzada 5 anys enrere amb un nebot seu.  Es tracta de la conversa entre una carxofa i un oncle. El nebot de petit passava els caps de setmana a l’hort on els seus avis eren d’alguna manera masovers, i allà hi creixien -entre d’altres moltes plantes- precisament carxofes. La seva àvia li va ensenyar a menjar cru allò que a ella precisament n’hi sobrava; el cor. Ara que hi penso el cor de la carxofa era com els caramels amb forma de salvavides de Betthelheim a El arte de lo obvio -El terapeuta austríac parla dels caramels que llençava a les seves pacients. Un salvavides és un salvavides, i un cor és un cor-.

És probable que en el procés vital el nebot s’hagi identificat amb el mot antisistema, que s’hi sentis definit o identificat. Coses de l’adolescència, de l’aprenentatge i dels processos de maduració intel·lectual. Era fàcil que a ulls d’altres fos realment antisistema i si les altres el veien així era fàcil que ell també. És una de les coses que té viure en societat; les altres son com un mirall on tu t’hi veus.

L’oncle una vegada, sortint de casa dels iais, li va explicar que a la vida hi ha coses que si són realment importants, com el naixement d’un fill. Ho deia com dient; Hi ha coses que fas que generen preocupació en el teu pare i en la teva mare, ves amb compte; vigila i no els facis patir.

Certes coses són pròpies de l’adolescència, i perdoneu, passen amb l’edat -o amb les experiències que acompanyen el pas dels anys; i aixó és en part l’edat-. No passa res, no és ser un traïdor a la pàtria fer-se adult, tan sols és un proces -de maduració del cortex prefrontal, de socialització i canvi de rols, etc-  i pel que tothom passa, i res passa. És clar no és universal, però és.  Però no s’ha de confondre una cosa amb l’altra. No és una renúncia a res. Com diu la Núria Gibert No és el nostre estil. “Ara, les mares i pares  ja no es desesperen i vénen  als actes i ens indignem a l’unissò amb les notícies, els veïns aprofiten l’ascensor per comentar la jugada efervescents, pel carrer corre una brama que tot està per fer, i que ara sí, tot és possible.. Sospito que no és cosa d’un dia, sospito que té a veure amb la tenacitat nascuda del “no s’és res si no s’és poble” .

I és que les qui varem néixer als 80  ens varem perdre -o bé encara no hi érem o érem massa petites- els Beattles, el Maig del 68 -el francès, l’alemany, l’italià i els d’arreu també-, i l’Assemblea de Catalunya -per cert, felicitats, que fan anys- i el concert d’en Lluís Llach al Camp Nou, l’11 de setembre de Sant Boi, i tantes altres. Però no em renunciat a les idees ni a la lluita. Ans al contrari,  hem fet casals, cooperatives, noves organitzacions i sindicats, editorials, llibreries, ràdios, nous diaris i revistes, planes web, i un llarg etcètera d’eines que ja són sòlides o que aviat ho seran. I és clar, les nostres idees també son més sòlides.

Antisistemes? Bé, no es tracta d’haver-se suavitzat sinó d’haver llimat el discurs, qüestió d’evolució.  És clar, en un dinar familiar el to de les converses ha canviat, així com una intervenció a classe, a l’assemblea o a una conferència l’emetem amb un to diferent. Les conviccions revolucionàries han canviat. Ara són més fortes. Hem llegit més i millor. Hem parlat amb més gent més i millor. Hem reflexionat més i millor. I tot el que ens queda per davant.

Antisistemes? Bé, tot el moviment 15M ha generat que s’en parles molt de l’antisistemisme, no direm ara  res de nou. Sencillament Carxofa és antiaquestsistema, si per sistema entenem el model capitalista. Per això som anticapitalistes. Perquè ens oposem al model actual i en proposem un altre de diferent, creiem fermament en un altre model de relacions entre les persones; sense divisió en classes socials on uns es beneficien del treball aliè i les altres no tenen més remei que signar un injust intercanvi. Ens oposem de manera rabiosa i brutal a un model que mai en té prou, que ho destrueix tot i que tot s’ho menja. Creiem en una altra manera de fer. El nebot és prosistema Socialista. Els nebots, les nebodes i les Núries no han moderat posicions, sinó que les mantenen. Peró ara s’expliquen millor i es fan entendre més. Han decidit no caure en l’error del procés que no van viure conscientment anomenat transició. Han decidir no renunciar.

Per cert i per acabar, els qui varem nàixer als 80 varem viure la majoria absoluta del Partit Popular, ens va coincidir començant. Ara en sabem més. Així que endavant, si ens ajuntem de debò mai més estarem soles.

Por a la transformació

Les pors son protectores, però també són limitacions. Tot depèn de que en fem. En ocasions parlant amb altres persones te’n adones de les teves pròpies pors, i altres vegades te’n adones de les dels altres. Tota persona que assumeixi una responsabilitat social ha tenir molta cura en ser equilibrada en mesurar i gestionar les aquestes pors. Una situació que en aquests temps és habitual és la por al compromís polític.  Aquesta falsa prudència alhora de posicionar-se o prendre partit -mai millor dit-. La prudència no és altra cosa que la virtut de triar bé, i per encertar el que hem d’evitar són certes vacil·lacions. Si treballem -sigui en l’àmbit que sigui-  per  un horitzó on la majoria de la població visqui dignament en tots els amplis sentits de la vida no s’hi val dubtar eternament ni ens fan cap favor certs prejudicis que són més fruit de la ignorància o la confusió -produïda per la desinformació ja sigui per defecte o per excés/contaminació o per altres complexos processos socials-. En una piulata  d’en Pau Llonch (@paullonc)  s’hi llegia aquest matí “És molt fàcil tenir de referent Valerie Solanas. El q és díficil és que ho sigui Angela Davis.”. També abans de dinar en unes jornades de debat i reflexió organitzades conjuntament per l’ajuntament de San Sebastià i l’assemblea del 15M de la ciutat s’han tornat a repetir per part de diverses persones paraules de l’estil de “No formo part de cap partit ni organització política“. Aquesta mateixa por està molt estesa en el sector social i de l’educació. És fàcil ser educadora social.  El que és difícil és comprometre’s amb l’educació social i el canvi social. El que és difícil és tenir com a referent a Paulo Freire i a més a més ser conseqüent. O tenir de referent a Anton S. Makarenko, o per apropar-nos en el temps a Peter McLaren. És fàcil llegir el llibre de Stephan Hessel -de fet és realment fàcil de llegir- i tenir a Hessel com a referència. És fàcil tenir com a heroi a Hessel,  el que és difícil és tenir a com a heroi a Alfonso Cano. I està bé llegir a Hessel, però també està bé llegir a Santiago Alba o a Fidel Castro. Jorge Rodíguez Guerra l’encerta -i molt- en un article en el que ens explica de quina manera l’exclusió social -per anomenar d’alguna manera a la pobresa- és quelcom propi del capitalisme. N’és intrínseca. D’aquesta manera -al menys qui accepti aquesta premisa- i es vulgui dedicar a l’educació no pot obviar aquest fet. Per tant per a ser una bona educadora haurà de posicionar-se en el conflicte, prendre partit sense por. Hi ha molts camins per arribar al mateix lloc, però si volem arribar a un destí just i digne per a tothom hem de caminar plegades, ens hem d’ajuntar. Cadascuna des de la seva posició, des de la seva feina, des de la seva especialitat, però totes per un objectiu comú. Es tracta, al meu entendre, senzillament de conciliar la tasca educativa amb la militància revolucionària, ja que formen ambdues part de la única i necessària solució.  Senzillament es tracta de que hi ha certes professions  com l’educació social de les quals no s’en pot ser tan sols un tècnic -com en moltes altres professions, a saber el periodisme, l’educació formal, l’arquitectura, l’urbanisme i una llarga llista-. L’única explicació que se li pot trobar al fet de que una educadora social s’intenti mantenir al marge del conflicte social d’arrel econòmica en el que vivim sota el capitalisme és que vulgui ser com el bomber piròman.  I llavors cinisme seria poc.

Acostumar-se

-Em costa més patinar que caminar- Diu innocentment ella. No sap el que ha provocat.

-Això és perquè no estàs acostumada a patinar, perquè camines més que patines- Contesa ell. Tampoc sabia el que l’esperava.

-Què és “acostumada”?-

I ell, és clar, -que t’haig de dir jo ara…- pensa alhora que es prepara per parlar d’una paraula que inevitablement li fa venir Aristòtil al cap.

I comença a explicar que quan fas una cosa diverses vegades i durant un llarg temps t’hi acostumes. Peró no, no s’hi val fer una cosa tot el dia, es tracta de fer-ho durant un temps prolongat. Com parlar de coses “de grans” amb les petites, que a base de fer-ho elles s’hi acostumen, i tu doncs també. Perquè hi ha coses que com diu aquell “els nens les han de saber”. I és que a Leer con niños s’ens presenta una manera prou original d’entendre la literatura i els nens. Per a què serveixen els llibres? i per a què serveixen els nens? aquests són alguns dels interrogants que tracta l’autor. Senzillament un llibre preciós i que ajuda a pensar. Que no és poca cosa a la societat televisada. Ai si, l’editen la gent de Caballo de Troya, i l’ha escrit en Santiago Alba Rico.

Salut i petons.

El personatge de la setmana. Anne Wiazemsky.

El personatge de la setmana* d’aquesta quinzena és l’Anne Wiazemsky.  Al Generació BSO doncs parlem de tres pel·lícules a les quals apareix Wiazemsky.La primera per ordre d’aparició al programa és Theorema, de Pierre Paolo Passolini, amb BSO de Ennio Morricone. Wiazemsky fa el paper de la filla d’una familia burgesa que veu la seva privilegiada i còmode quotidianitat alterada per l’aparició d’un jove misteriós que posarà potes enlaire l’ordre familiar amb el seu descarat poder seductor.

Entrem en territori Godard ambdos films. El segon film citat és La Chinoise. La canço Mao-Mao del cantautor francés Claude Chanes fa diverses aparicions en una pel·lícula que no surt d’un pis, en el que unes estudiants parlen, discuteixen, aprenen i ensenyen entorn la teoria marxista-leninista. Un dels brutals filsm militants de Godard. I Wiazemsky és una d’elles (Apareix al video)

I per acabar un film del Grup Ziga Vertov; Le Vent d’Est , rodat a Itàlia i vaja, és difícil descriure’l per a mi, així que sencillament us adjunto l’enllaç per a que la descarregueu i la visioneu. Vosaltres mateixes.

Enllaç al film Le Vent d’Est, de Jean-Luc Godard

*f 1 1  Període de set dies naturals que comença en dilluns i acaba en diumenge (segons el còmput antic i cristià va de diumenge a dissabte).
Per escoltar escoltar Ràdio Trama:

http://radiotrama.wordpress.com/

Zizek, psicoanàlisi i cinema.

Es tracta d’un vídeo projectat en el marc d’unes jornades sobre “Ética y Cine” a Buenos Aires. Slavoj Zizek apareix entre segments de The Exorcist de William Friedkin, Alien de Ridley Scott, The Great Dictator  de Charles Chaplin i Mulholland Drive de David Lynch.

Certament llegir al pensador eslovè crea certa desorientació, veure’l en determinats vídeos ens posa en alerta fins al punt de qüestionar la seva credibilitat. I conèixer el seu passat ens pot crear certa desconfiança, però el cert és que moltes aportacions seves ens ajuden a pensar en aquest temps i en aquest espai on la idiotesa ens envolta i  gairebé no ens deixa veure-hi més enllà. En definitiva ajuda a pensar.

Aquí  hi trobareu també un enllaç interessant. Un text de Josep M. Casasús Rodó. De l’estètica a la política.

La vigència de la lluita de classes al S. XXI

Carlo Fabretti i Josep Manel Busqueta son els encarregats de compartir una reflexió sobre la vigéncia de la lluita de classes al S.XXI.

Fabretti expresarà idees com el canvi radical pel que fa al valor otorgat en certs cercles o sectors a la filosofia marxista.

Busqueta amb una precisió i finura brutals tracta de la creativitat i el treball, del marxisme com a eina creativa i coma a element que facilita i permet entendre -per a desprès canviar- la realitat. Parla de les contradiccions, del conflicte -societat en conflicte-, i de la classe treballadora.

Què és la classe treballadora?

Qui és classe treballadora?

aquestes i altres reflexions les hi podreu trobar en els següents enllaços:

http://www.blip.tv/file/5093534 (primera part)

http://www.blip.tv/file/5096380 (segona part)

http://www.blip.tv/file/5097598 (tercera part)